Un camí sempre té un començament i un final. El nostre camí fester va començar fa 30 anys, quan la nostra adolescència estava en plenitud. Aquells primers sopars en festers, en els quals sols teníem el pi-cu de la comparsa per desfilar i sols ens servien un plat d'ensalada per a menjar i la cervesa per a beure, no hi faltava ningú. Sopars plens de projectes, d'iniciatives, de discussions (açò no ha canviat molt), però sopars sense prejudicis. Aquell camí de terra polsegós, sense cap bifurcació s'ha convertit en una carretera amb contínues eixides i entrades i on cadascuna d'elles porta a paratges diferents.
Com molts altres camins, el nostre no ha tingut un trajecte recte ni pla; hi ha hagut costeres que hem superat amb nota, planures on s'hem dedicat a veure-les vindre i baixades on ens hem deixat portar. El paisatge que hem contemplat s'ha omplit i enriquit de detalls a mesura que el recorríem.
Aquest camí, que hem traçat al llarg d'aquest pelegrinatge fester, depén sols de nosaltres, de les ganes que ens queden per veure'ns, de fer coses junts, de contar-nos alguna cosa, si pot ser que no siga sempre el mateix, d'il·lusionar-nos amb nous projectes o, simplement, podem esperar que, a poc a poc, cadascú agafe el camí que millor li parega i per tant potser el nostre camí haja arribat a la seua finalització.
En fi, no vull fer-ho més llarg, perquè si no no ho llegireu. És una reflexió que faig en veu alta, per vore si vosaltres penseu el mateix o tot açò és una conseqüència del dies de calor que estem suportant. De tota manera, pense que abans buscàvem qualsevol excusa per ajuntar-nos i ara sembla que en busquem qualsevol per no trobar-nos.
Feliç 30 aniversari.
30 anys de festa.
