Després d’un temps sense participar en el BLOG, continue la ronda de celebració dels 10 anys iniciada per Enrique, al mateix temps que li donem continuïtat a este projecte col·lectiu.
Per a mi, no és fàcil aquesta tasca ja que li he de dedicar molt de temps a la preparació d’un article. Pense molt quin va ser el tema a tractar i sobretot, pense molt, que dir i como dir-ho. En aquest cas, ho tenia prou clar, volia parlar de les “Quasi festes” que hem passat, com dir-ho, era un poc més complicat.
Les he anomenat les “Quasi festes”, perquè crec que han sigut unes festes prou incompletes per alguns aspectes que vaig a repassar.
Començaré parlant dels “Quasi sopars” de fi de mes i els sopars de carrer, en els que en cap d’ells hem coincidit tots. En les xarrades quasi absents i en les mirades quasi perdudes en algun detall de la façana de l’edifici que tinguem cadascú enfront.
Puc parlar del “Quasi dinar” de la festa de Sant Fermin on on aquest any van ser quatre o del “Quasi dinar” de la publicació, on sols tres components van acudir.
Puc parlar del “Quasi esmorzar” de la salaura que aquest any no hem fet i que ha sigut, és, i espere que continue sent una de les nostres senyes d’identitat.
Puc parlar de la “Quasi desfilada” dels ALARDOS, que per els motius que foren, cadascú en tenía un, ni tan sols es van vestir. Vam acudir a casa de Marcos i allí ens vam quedar, veient passar als nostres fills i filles, aquells que portàvem fa uns anys agafats de la mà. Ells gaudien d’una nit de festa al carrer, mentre nosaltres, embeulats en les nostres raons gaudíem de la fresqueta estiuenca d’una nit d’Agost.
Puc parlar del sopar del dissabte de festes o millor del “Quasi sopar” del diumenge on tan sols érem dos components de la esquadra.
Podria seguir fugint de tota aquesta realitat que ens envolta i pensar que tot està bé, que no passa res, però seguiria enganyant-me, perquè la veritat és que sí que passa.
El que passa es que hem perdut la complicitat col·lectiva, hem passat de compartir-ho quasi tot a no compartir quasi res. Hem passat de ser una esquadra d’amics a una esquadra de coneguts, que queden els 4 dies de festa per a eixir junts als actes i fins l’any que ve.
El que passa també, és que cada vegada parlem més del passat, del que hem fet, de lo bé que ho passàvem i molt poc de lo que podem seguir fent. Ja sé que el temps va col·locant-nos a cadascú en un lloc, que sorgixen nous compromisos, que volem trobar nous camins a explorar, que necessitem espai per al desenvolupament personal... però, crec que no ens hem d’oblidar també d’allò que ens ha unit en tot aquest camí.
Malgrat tot el que he dit, seguim junts, en la mateixa esquadra, en la mateixa Comparsa, i apareixen nous projectes personals i col·lectius, que de segur ens portaran novetats al llarg de l’any. D’una part esta, la candidatura a la nova Junta de Festers, encapçalada per Javier Reig, i en la que formaran part d’ella, en el cas de ser elegida per els festers, tres aladins. Per altra banda tenim la Capitania on per primera vegada, en tota la nostra trajectòria festera, hem decidit no esperar per vore que feia la Comparsa per nosaltres, sinó que nosaltres hem decidit com volem eixir. Esperem que la “Quasi esquadra” puga finalment completar-se i complir les expectatives que s’han marcat, ganes no van a faltar-nos.
Ara toca ja acabar, després de tot el repàs fester que he fet i del que, com no pot ser d’altra manera, cadascú tindrà la seua pròpia visió de la realitat. Espere que el que vinga d’arrere ho faça millor que jo però seria desitjable que no es trencara la cadena. Espere que el BLOG continue altres 10 anys més, parlant del que fem o del que no hem fet, del que pensem o del que ens agrada, però encara m’agradaria més que tinguérem raons per ajuntar-nos, físicament, no en llocs virtuals, i que poguerem gaudir de nits i dies de festa.
Acabe deixant una nota musical, ja sabeu que per a gustos colors i aquesta és la música que a mi m’agrada i espere que a vosaltres també.
