Esteu davant del quadern de bitàcola de l'esquadra Aladins. Un grup d'amics saudites que participem en la festa de Moros i Cristians a la ciutat d'Ontinyent on anem arreplegant la nostra història, al mateix temps que ens agrada mostrar les nostres festes i el nostre poble.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

LES QUASI FESTES



Després d’un temps sense participar en el BLOG, continue la ronda de celebració dels 10 anys iniciada per Enrique, al mateix temps que li donem continuïtat a este projecte col·lectiu.

Per a mi, no és fàcil aquesta tasca ja que li he de dedicar molt de temps a la preparació d’un article. Pense molt quin va ser el tema a tractar i sobretot, pense molt, que dir i como dir-ho. En aquest cas, ho tenia prou clar, volia parlar de les “Quasi festes” que hem passat, com dir-ho, era un poc més complicat.

Les he anomenat les “Quasi festes”, perquè crec que han sigut unes festes prou incompletes per alguns aspectes que vaig a repassar.

Començaré parlant dels “Quasi sopars” de fi de mes i els sopars de carrer, en els que en cap d’ells hem coincidit tots. En les xarrades quasi absents i en les mirades quasi perdudes en algun detall de la façana de l’edifici que tinguem cadascú enfront.

Puc parlar del “Quasi dinar” de la festa de Sant Fermin on on aquest any van ser quatre o del “Quasi dinar” de la publicació, on sols tres components van acudir.

Puc parlar del “Quasi esmorzar” de la salaura que aquest any no hem fet i que ha sigut, és, i espere que continue sent una de les nostres senyes d’identitat.

Puc parlar de la “Quasi desfilada” dels ALARDOS, que per els motius que foren, cadascú en tenía un, ni tan sols es van vestir. Vam acudir a casa de Marcos i allí ens vam quedar, veient passar als nostres fills i filles, aquells que portàvem fa uns anys agafats de la mà. Ells gaudien d’una nit de festa al carrer, mentre nosaltres, embeulats en les nostres raons gaudíem de la fresqueta estiuenca d’una nit d’Agost.

Puc parlar del sopar del dissabte de festes o millor del “Quasi sopar” del diumenge on tan sols érem dos components de la esquadra.

Podria seguir fugint de tota aquesta realitat que ens envolta i pensar que tot està bé, que no passa res, però seguiria enganyant-me, perquè la veritat és que sí que passa.

El que passa es que hem perdut la complicitat col·lectiva, hem passat de compartir-ho quasi tot a no compartir quasi res. Hem passat de ser una esquadra d’amics a una esquadra de coneguts, que queden els 4 dies de festa per a eixir junts als actes i fins l’any que ve.

El que passa també, és que cada vegada parlem més del passat, del que hem fet, de lo bé que ho passàvem i molt poc de lo que podem seguir fent. Ja sé que el temps va col·locant-nos a cadascú en un lloc, que sorgixen nous compromisos, que volem trobar nous camins a explorar, que necessitem espai per al desenvolupament personal... però, crec que no ens hem d’oblidar també d’allò que ens ha unit en tot aquest camí.

Malgrat tot el que he dit, seguim junts, en la mateixa esquadra, en la mateixa Comparsa, i apareixen nous projectes personals i col·lectius, que de segur ens portaran novetats al llarg de l’any. D’una part esta, la candidatura a la nova Junta de Festers, encapçalada per Javier Reig, i en la que formaran part d’ella, en el cas de ser elegida per els festers, tres aladins. Per altra banda tenim la Capitania on per primera vegada, en tota la nostra trajectòria festera, hem decidit no esperar per vore que feia la Comparsa per nosaltres, sinó que nosaltres hem decidit com volem eixir. Esperem que la “Quasi esquadra” puga finalment completar-se i complir les expectatives que s’han marcat, ganes no van a faltar-nos.

Ara toca ja acabar, després de tot el repàs fester que he fet i del que, com no pot ser d’altra manera, cadascú tindrà la seua pròpia visió de la realitat. Espere que el que vinga d’arrere ho faça millor que jo però seria desitjable que no es trencara la cadena. Espere que el BLOG continue altres 10 anys més, parlant del que fem o del que no hem fet, del que pensem o del que ens agrada, però encara m’agradaria més que tinguérem raons per ajuntar-nos, físicament, no en llocs virtuals, i que poguerem gaudir de nits i dies de festa.

Acabe deixant una nota musical, ja sabeu que per a gustos colors i aquesta és la música que a mi m’agrada i espere que a vosaltres també.



diumenge, 2 de setembre de 2018

UN ANIVERSARI DE 10


Tot era un repte, una simple il·lusió que comença mig seriosament, mig en broma per la que a transcorregut el temps amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos; acompanyats d'un any, dos anys, tres anys, quatre... Ara és quant t'adones, el pares i observes com acabem de complir 10 anys compartint xicotetes publicacions, de vídeos, d'imatges, de musica i de tantes altres vivències que ens han ocorregut al llarg d'esta dècada. També, en este cas, temps i paciència la que hem tingut a l'anar recopilant-les i deixant-les ahí, en eixe món eteri, en eixa xarxa, en alguna cosa que està i no està; que es veu, que es mira, que s'escolta i que es llig. En certa manera tot a segut possible perquè que som un tant inquiets on sempre d'una manera o altra estàvem, estem i pel que pareix continuarem estan implicats en la festa moro-cristiana d'Ontinyent, bé siga des de la vessant merament festera uns, altres des de la partitura plena de notes que més tard es convertix en música, o també amb els consells, la paraula i els escrits de qualsevol col·laboració, és adir, uns més anònimament, altres més públicament ho hem anat mostrant en tots aquells reptes que se'ns han presentat quan hem acceptat una responsabilitat.

Deu anys enrere, el nostre primer article.


Si poguérem tornar cap arrere quantes coses canviaríem. Veritat?

Quantes voltes ens hem fet esta reflexió. En ocasions ho solem pensar quan ens ocorre qualsevol contradicció o si el resultat d'un fet té una resolució contraria a la que esperàvem. La quantitat de moments de la nostra vida que canviaríem si poguérem tornar cap arrere, reflexió que solem fer-se quan un comença a tindre una certa experiència, es a dir, anys. La llista seria interminable i llarga, tal vegada fins avorrida i el que és mes greu ens cabrejaria, però, més important que el que canviar crec que també és important analitzar i valorar el que ens ha pogut eixir bé, i pensant des d'eixe punt de vista la Bitàcola dels Aladins ho seria una d'eixes coses de les que crec que un es pot sentir satisfet, més bé diria, encerta manera, ens ha eixit a tots però que molt, molt bé.

Ara, el temps, el mateix del que parlàvem abans, va ensenyant-me a no pensar tant en lo roín del passat. El passat, passat és i no el puc canviar, per tant, m'alegra més pensar en tot lo bo del que he pogut gaudir, dels bons moments i de les persones del meu voltat que vull, que en volem i m'accepten. Puc arribar a pensar que el que no pense així, tal vegada s'ho està perdent.

39 anys de festa i 10 anys fent blog.


dissabte, 25 d’agost de 2018

CAPITANIA DELS MOROS ESPANYOLS 2018

Ens narra la Crònica mossàrab de 754 alguns fets del regnat, la mort i successió de Vítiza, rei visigot d'Hispània al voltant de l'any 711. Tot sembla indicar que Roderic, duc de Bètica es va apoderar del tron de forma violenta amb el suport d'una part de l'aristocràcia, bé per haver-lo derrocat i molt probablement assassinat o a la mort del rei es va produir, tal vegada, una lluita per la successió i, així, evitar que els parents de Vítiza pogueren designar a un dels seus membres al tron. Picabaralles i enveges, juntament amb pestes i fams portaren a venjances, traïcions i aliances de conveniència, com la que va dur a cap el comte Olbà, governador de Ceuta, que es va reunir en secret amb el general berber Tàriq per oferir-li grans fortunes a canvi, si amb el seu exercit, ajudava a derrocar Roderic. Al 711, en la batalla de Guadalete, amb la traïció dels rivals del nou rei, desertaren de les files visigodes i s'uniren a les tropes del general berber, qui, amb la seua victòria no es conformà amb la fortuna promesa i començà la conquesta i posterior expansió del regne visigot, inaugurant així el període islàmic que, durant VIII segles, va dominar la península Ibèrica, la que a partir d'eixe moment es coneixerà com Al- Andalus

Imatge: Kinemafotografos - Alcoi

Enrique Galbis Biosca, com a capità de l'exèrcit moro, ens va fer reviure esta passada nit als carres d'Ontinyent al cabdill berber Tàriq ibn Ziyad, dos vides que al paréixer s'entrecreuen. Semblant al que conta la història del general Tàriq, Enrique va tindre la seua retirada al desert del Sàhara, supose que en este cas seria entre alguna d'eixes etapes de Rally que corre ell, per encontrar-se amb el seu Yinn, el seu geni i el seu àngel de la guarda; allí va arreplegar, força, inspiració i guia per dur endavant la visió d'una aguerrida entrada que rememorara la batalla de Guadalete, batalla que apareix i escoltem tots els anys dels ambaixadors quan declamen els versos de Cervino. Una nit màgica on encara ressonen les paraules de Xema Ferrero amb el seu parlament que ens va portar a public i festers, tots els sentiments a flor de pell, donant pas a l'eixida del seu capità, Tàriq, amb el desembarcament al voltant del penyal al van nomenar de Jàbal Tàriq, hui de Gibraltar; als Moros Espanyols reconvertits en les tropes de guerrers berbers el van acompanyar, el foc i la destrucció que van portar, però també el darrer llegat, l'assentament de la societat civil, la cultura, la riquea, l'astrologia, i tantes altres ciències.

Imatge: Kinemafotografos  - Alcoi

Recordarem la nit per haver gaudit d'una magnifica il·lusió astronòmica, on no sols va brillar la lluna al cel, a més, es van poder apreciar tres més, la seua esposa Mª. Carmen i les seues dos filles, Paula i Carla, acompanyades per escortes i ballets van enlluernar els carrers d'Ontinyent als sons de la marxa mora Tres Llunes de Saül Gómez, dedicada a elles.

Vaja per davant el meu agraïment a la comparsa Moros Espanyols per haver-me permés compartir amb totes i tots moments tan intensos com presentacions de logos i vídeos, el dinar de la Faba, les paelles, el suculent dinar del putxero, amb una magnifica elaboració per part de Quillo, o compartit un acte tant ple d'emocions com és l'Entrada en la qual heu demostrat, amb el vostre esforç, un magnífic comportament fester i el bon fer de les vostres esquadres que el públic gaudira d'una brillant desfilada, compacta i sense talls.

Enhorabona Enrique! Enhorabona comparsa dels Moros Espanyols!


divendres, 24 d’agost de 2018

FELICITACIONS ALS CÀRRECS

L'esquadra Aladins, des del seu blog, vol desitjar unes bones festes de Moros i Cristans de 2018 a tots i a totes i molt especialment als càrrecs d'enguany:

Al senyor dels cristians, Manuel Penadés Vidal, que al capdavant dels Almogàvers, ens tornaran a recordar el seu crit de guerra: Desperta ferro!

Als Estudiants, que amb Susana Calabuig i Juan Alonso com a portadora de l'ensenya santa i la veu dels cristians, a ben segur ens transportaran al seu món.

Al senyor dels moros, Enrique Galbis Biosca, que al capdavant dels Moros Espanyols, durà la història als nostres carrers.

I als Moros Marinos, que amb Miguel Ángel Fita com a ambaixador i Gonzalo Revert com a banderer, ens faran solcat per un mar d'història i tradició.

Enhorabona a tots i a totes!

Pel nostre Morenet, avant els Moros i Cristians de 2018!


dilluns, 30 de juliol de 2018

LA CANÍCULA

El passat dissabte, dia de la Publicació, a Ontinyent arribàvem als 42°, rècord a Europa de temperatura.

Entrem en el període de l’any en què estadísticament fa més calor, entre el final de juliol i principi d’agost, que es coneix com canícula. Per extensió, també s’anomenen caniculars els dies especialment calorosos.

Estrictament i etimològicament, canícula fa referència a l’època de l’any en la qual la constel·lació del Ca Major es feia visible a l’horitzó poc abans de l’eixida del sol. Literalment, canícula en llatí significa ‘gosseta’ o ‘gosset’, i feia referència a l’estrela més important d’aquesta constel·lació: Alfa Canis Majoris. Els grecs anomenaven Sírius a aquesta estrela, que significa ‘extremadament calorosa’.

Sírius es l’estrela més lluenta a simple vista del cel nocturn i fa uns 5.000 anys començava a ser visible sobre l’horitzó poc abans de l’eixida del sol a partir dels solstici d’estiu. Com que era la més lluenta del cel, i l’eixida coincidia amb la del sol a l’estiu estiu, es creia que contribuïa a fer calorosa aquesta època de l’any.


Actualment no podríem fer aquesta associació, ja que a causa de la variació de la posició de l’eix de la Terra, l’anomenada precessió, ara l’eixida de Sírius per l’horitzó ja no coincideix amb el centre de l’estiu, sinó amb el final. No serà fins al principi de setembre que es podrà veure guaitar Sírius per llevant un poc abans de l’eixida del sol.

De moment, a refrescar-se.

Bon estiu!

dilluns, 21 de maig de 2018

LA PASQUA GRANADA

El dia de Pasqua Granada o Pentecosta és una celebració primaveral que prové i incorpora cerimònies d’antics cultes agraris relacionats amb la granada dels cereals dels camps i la fructificació de les plantes. En el context del Cristianisme, la festa commemora la baixada de l’Esperit Sant sobre els apòstols.

La data de celebració de la Pasqua Granada és variable i depèn del dia en què s’escau la Pasqua Florida, que sempre coincideix amb la primera lluna plena de Primavera. La festa se celebra quaranta-nou dies després del dilluns de Pasqua Florida (o el que és el mateix, el dia 50 després de la celebració del diumenge de la primera Pasqua). Per això, la festa s’anomena popularment "Segona Pasqua".

La festa també és coneguda per "Pentecosta" pel fet de celebrar-se cinquanta dies després del dia de Pasqua. La paraula Pentecosta o Pentacosta prové del llatí pentecostes, que en llatí significa literalment “cinquantena” i en grec pentecosté “el dia que fa cinquanta”. De fet, també la festa també es coneix amb el nom de Cinquagesma o Cincogema.

Se celebrava en dos dies, diumenge i dilluns, i en algunes poblacions arreu d'Europa el dilluns encara és festa local, un dia no laborable.



També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:


dilluns, 23 d’abril de 2018

CINE I LECTURA PER AL DIA DEL LLIBRE

La veritat que no soc un d'eixos cinèfils de cineclub que veuen, analitzen i debaten pel·lícules fins l'extenuació, inclús les pel·lícules un tant difícils de mastegar que no arriben al gran públic, però al igual que m'agrada la lectura, també vull cine on refugiar-me per gaudir de grans direccions, de veure com actuen, d'escoltar les seues bandes sonores, d'esbrinar noves històries i conèixer nous paisatges que m'omplin de tants bons moments, intentant sempre compartir-los, passar-los i visualitzar-los en família.

El passat 19 d'abril ens va deixar Pepe Mediavilla, en un primer moment tal vegada no vos diga res el seu nom, però ja veureu com vos sonarà. Coincidint hui, dia de Sant Jordi, amb el dia del llibre en ve a la memòria la visita que va realitzar a la nostra ciutat el 19 d'abril de 2013 invitat per Edicions Babilon, juntament amb altres actors coneguts, dins de les activitats FESTALLIBRE, on els vam poder escoltar en una fantàstica xarrada a la sala Gomis i arreplegar el seu autògraf al dia següent en les casetes de la fira muntades al Parc Ausiàs March. Per cert, ens va deixar la seua inoblidable veu en un vídeo promocional de la festa moro-cristiana d'Ontinyent de 2014.


Promo festes moros i cristians d'Ontinyent

Pepe Medivilla era un reconegut actor de doblatge, la veu habitual en la que escoltem a Morgan Freeman en castellà, també conegut per la veu de Gandalf en El Senyor dels Anells i El Hobbit. Es va iniciar en el món del doblatge interpretant a actors secundaris, quan tan sols tenia 20 anys, i és a partir dels anys 90 quan se li va presentar l'oportunitat de fer un xicotet paper en la pel·lícula de Quentin Tarantino “Pulp Fiction” i més tard començar a doblar a Morgan Freeman.

Si abans hem lligat veu, ambaixades i moros i cristians, ara és un moment bo on barregem cine i lectura; en una veu, Pepe Mediavilla; un actor, Morgan Freeman; un grandíssim personatge, Nelson Mandela i un poema per celebrar el dia del llibre, INVICTUS.


Fotogrames de la pel·lícula INVICTUS

No deixeu de vore cine i llegiu bona cosa de llibres.

dilluns, 2 d’abril de 2018

DILLUNS DE PASQUA

Pep Gimeno (botifarra) - La tarara

Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Per això pertany a les celebracions que se solen passar acompanyats de la família, un costum que ve d’antic i que ens explica l’existència del dilluns de Pasqua.

Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: "Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral".

Tradicionalment és el dia que es menja la mona i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure. Es canten cançons populars relacionades amb la festa, com ara ‘la Tarara‘.

A més, aquesta tradició ens lliga amb la resta d’Europa, perquè el dia festiu també ha perdurat en més llocs que van estar sota influència carolíngia i que, amb el pas dels segles, s’han acabat convertint en els estats europeus principals.


També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:


sideBar2