Esteu davant del quadern de bitàcola de l'esquadra Aladins. Un grup d'amics saudites que participem en la festa de Moros i Cristians a la ciutat d'Ontinyent on anem arreplegant la nostra història, al mateix temps que ens agrada mostrar les nostres festes i el nostre poble.

dissabte, 31 de desembre del 2022

BUSQUEU, BUSQUEU A L'HOME DELS NASSOS

Al llarg dels anys, els majors, sempre han jugat amb la innocència dels xiquets contant històries de personatges que poden ser misteriosos com màgics, la Corantameula, El moro Musa, Pere Botero, els Reis d'Orient, l'Home dels Nassos i tants altres que fan despertar i volar la imaginació que juga amb la por, les il·lusions o la curiositat. Uns relats de complicitat entre la xicalla i la gent gran que ha fet i farà que perdure en el temps una il·lusió compartida. 

Com cada 31 de desembre arriba a Ontinyent l'Home dels Nassos que com diuen. "Té tants nassos com dies li falten per acabar-se l'any". 

Per si pregunteu xiquets, acabe d’estar i xarrar amb ell, no digueu que vos ho he dit jo, però m’ha dit que anava este matí a passar per on estava l’antic Hostal de Grau i pujar a fer una passejada al barri de la Vila. Passarà per Ca Manduca, pel Corralot, per l'antiga fusteria de Barberà? Tal vegada pujarà al Campanar o pendrà el sol en la placeta del Fossaret? Busqueu, busqueu xiquets.

L'home dels nassos d'Ontinyent


dimecres, 28 de desembre del 2022

RELÍQUIES DELS SANTS REIS D'ORIENT

En 1164, l'emperador alemany Frederic Barba-rossa va regalar a la ciutat de Colònia, en concret al seu arquebisbe Reinaldo de Dassel, les relíquies dels Reis d’Orient, les mateixes que havien estat traslladades des de la Terra Santa a Milà, i, des d'ací a Colònia. Milers de pelegrins van començar a arribar a Colònia per a veure el ric tresor dels llegendaris Reis. I , per a contindre un tresor com aquest, en 1248, es va iniciar la construcció d'una catedral que hauria d’estar a l'altura: la de Colònia. Hui, és un dels monuments gòtics més impressionants d'Europa la construcció del qual va durar més de 600 anys.

Va ser un llarg el camí que van recórrer les relíquies abans d'arribar a la seua actual llar. Tot es va iniciar l'any 300 de la nostra era quan l'emperadriu Elena —mare de l'emperador romà Constantí— es va dedicar a rescatar relíquies religioses. Encara que no se sap com, a Saba va localitzar les despulles dels Reis i va ordenar el seu trasllat a Constantinoble —l'actual Istanbul— on van romandre durant tres segles en una capella ortodoxa. Després, les relíquies van ser traslladades a Milà per a donar prestigi a aquesta ciutat. Però, quan va arribar Frederic Barba-rossa, amb les seues guerres de conquesta, va saquejar el nord d'Itàlia i la ciutat de Milà i es va emportar amb ell les relíquies a Colònia en un accidentat viatge.


exterior i interior de la catedral de Colònia

Els pelegrins, com els turistes en l'actualitat, se sorprenien en veure les dimensions i els fastuosos decorats de l'església. I és que les seues torres s'eleven 157 metres per damunt de la ciutat, les seues portes de bronze són colossals, i la seua longitud és de 144 metres per 45 d'ample i 43 d'altura, la qual cosa la col·loca entre les 10 esglésies més grans del planeta.

A més de totes les dades arquitectòniques colossals de la catedral, el Tresor dels Reis d’Orient és igualment important. Està situat darrere de l'altar major i és una peça d'orfebreria medieval en or massís finament decorada amb personatges bíblics. El reliquiari és un gran sarcòfag triple, daurat i ricament decorat, considerat el més gran del món occidental.  En aquest joier es contenen, segons la tradició, les restes i relíquies de Melcior, Gaspar i Baltasar, els Reis d’Orient.

En la ficció podeu llegir la novel·la Baudolino (2000) d’Umberto Eco, en la qual es descriu la trobada i la identificació de les relíquies dels tres Reis així com el trasllat fins a Colònia.

*article publicat a la revista Reis 2023 


dissabte, 24 de desembre del 2022

NADAL 2022

Clica damunt per poder vore les dels anys anteriors.


Bon Nadal i el millor per al 2022

dijous, 31 de desembre del 2020

AÇÒ ÉS PITJOR QUE L'ANY 10?

Recordeu la dita “Açò és pitjor que l’any deu”? La frase crec que tots la hem escoltat a alguna persona major o tal vegada nosaltres mateix la hem fet servir. Però, igual molts desconeixem el seu significat i d’on ve. L’Any 10 fa referencia a una greu crisi econòmica, social, de penúria, fam i emigració que va afectar a una gran part del territori valencià, entre ells la nostra Vall d’Albaida en 1910. 

A finals del segle XIX la Vall d’Albaida vivia una etapa esplendorosa amb una forta implantació en el cultiu de la vinya que va propiciar importants canvis urbanístics en els nostres pobles, un gran creixement de les poblacions i canvis en els antics mitjans de comunicació, el que va propiciar la construcció de la línia de ferrocarril cap a València en 1893. Tot venia donat per la forta demanda de vi, panses i aiguardent dels països de l’Europa Occidental, especialment de França, que havia vist reduïda la seua producció per l’atac de fong de l’oïdi a meitat del segle XIX i als anys 80 per l’insecte de la fil·loxera. 

L’arribada de la fil·loxera a les nostres terres, allà pel 1910, arrasà les plantacions de vinya de tota la comarca fent molt difícil i insostenible la vida d’una societat majoritàriament agrària. Part de la població va haver d’emigrar a altres zones, del 1910 al 1920 un 30% de la població activa que s’havia quedat sense feina a causa de la plaga de la vinya i del període de sequera entre 1809 i 1813 optaren per emigrar a Barcelona, a França, a Cuba i sobretot a l’Argentina per buscar treball donat que ací es morien de fam en l’anomenat “any deu”. 

En l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional d’Espanya, es pot consultar el periòdic publicat a Madrid LA ÉPOCA del 30 de juny de 1910 que recull un article amb la crònica de la sessió del Senat on es parla de les penúries patides als districtes d’Albaida i Ontinyent. 

“El Sr. POLO Y PEVROLON dice que habiendo sido nombrados catedráticos de la Escuela superior del Magisterio los señores conde del Codillo y López Atocha, so sirva el ministro de instrucción pública remitir á la Cámara los expedientes personales de dichos señores, así como también el expediente personal de un catedrático recientemente nombrado para el Instituto de Valencia. 

Asimismo se ocupa de la triste situación en que se encuentran los distritos de Albaida y Onteniente, por efecto de la sequía y la filoxera. Reclama algunas obras para aliviar la situación de los pueblos de aquellos distritos. 

El señor ministro de FOMENTO ofrece atender este deseo.”

0

Uns dies després el 15 de juliol al mateix periòdic apareix un altra crònica en la secció dedicada al Senat.

“El Sr, POLO Y PEYROLON ruega al ministro de Fomento que se ocupe en remediar la tristísima situación en que se hallan los distritos de Albaida y Onteniente (Valencia.) 

Pide que se realicen obras públicas, que proporcionen trabajo á aquellos obreros que á causa de las plagas de la langosta, filoxera y pertinaz sequía, se ven obligados á emigrar, ahuyentados por la miseria. 

También pide que se conceda una subvención para aumentar el manantial de agua conocido coa el nombre de Fuente del Puerto, en Albaida, porque aseguran les técnicos que con poco gasto en excavaciones se puede reforzar extraordinariamente dicho caudal de agua. 

El señor ministro de COMENTO promete remedios positivos y eficaces

En este asunto interviene también el Sr. TICSTOR, que reclama análogos recursos para otros pueblos de la misma provincia.”

0

Si tornem al 2020 a més de pandèmia vivim i patim un període lleig on veiem com alguns governs son cada vegada més autoritaris, enrotllant-se en les seues pròpies banderes, cridant lemes que solen ser “nosaltres primer” i pensant en Brexits; la desinformació, les fake news a traves de xarxes socials, la xenofòbia, el negacionisme, el racisme, i els mitjans de comunicació més predisposats a defensar postures polítiques partidistes que a informar imparcialment ens ha portat a un mon global amb posicions cada vegada més enfrontades, radicals i autoritàries. 

No em teníem prou amb períodes de temps passats marcats pel trist record com aquell any 10, la mal nomenada pandèmia de grip espanyola en 1918 o de les guerres mundials que, ara també afegirem als mals records, lamentablement, l’any 20 per la maleïda pandèmia de la Covid-19 que ens ha trastocat el nostres hàbits socials, laborals i afectius; que durant tot el 2020 ens ha fet distanciar-nos, aïllar-nos, confinar-se dins de casa, perdre familiars, amics i coneguts, algunes vegades sense la possibilitat d’acomiadar-se; d’emmascarar-nos i rentar-nos una i mil vegades les mans. 

Ara per fi deixem arrere i acomiadem de tota gana l'estrany i l'atípic 2020, l'any que no hem pogut tocar ni abraçar, ni tant sols als nostres éssers més volguts. 

Tant de bo seria aprendre alguna cosa bona de totes estes desfetes. 


dijous, 24 de desembre del 2020

NADAL 2020

Clica damunt per poder vore les dels anys anteriors.


Bon Nadal i un millor Any 2021 carregat de noves il·lusions, treball, felicitat i salut, moltissima salut.

dimecres, 19 d’agost del 2020

TEMPS DE PANDÈMIA I MÈS...

0

Si tot fóra normal estaríem en temps de Setmana Gran de les festes morocristianes a la nostra ciutat, la premsa i les xarxes socials no deixen de recordar-nos dia a dia amb fotografies i vídeos d'anys passats els actes que estarien celebrant en cada moment. El que mai haguérem imaginat és la situació actual de pandèmia mundial, confinament i màscaretes on hem vist com qualsevol esdeveniment o celebració han sigut suspesos o ajornats. La Covid ens ha fet canviar i replantejar-nos aspectes de la nostra vida com les relacions socials i afectives farcides de converses amb proximitat i abraçades. Les coses van i vénen i ens agraden o no així les hem d'acceptar. 
 
Sentim impotència i ràbia. Per la Covid? No, la veritat que en el que portem de 2020, Annus horribilis per cert, hem sentit i sentim moltíssima tristor al nostre voltant, cosa que ens costat d'expressar. Ara, hem preferit agafar la llapissera per expressar-ho ja que de vegades les situacions complicades ens sorprenen, ens sobrepassen i de vegades ens resistim a creure-nos-les. 
 
Si tot fóra normal, que més endavant ho serà, amb la família, la música, les desfilades, les rialles i les amistats faran desaparèixer de les nostres cares l'amargor i la tristor, això sí, il·luminats amb el llum del nostre cresol i asseguts en una dolça i gruixuda k-tifa perquè de ben segur que tot eixira bé, però que molt bé. 
 
Molta força i a per totes.
 
 
Amb molta estima.
 
Enric, Àngela i Enrique Martí 

 

NOUS CAMINS - Txarango


dilluns, 13 d’abril del 2020

LA MONA DE PASQUA

He trobat tan interessant aquest article, que ha redactat un grup sobre història valenciana, que he pensat, com m'agrada fer en festes ben nostres importantants, pot ser ara que tenim temps, és un bon moment per llegir-lo i conéixer la història d'una tració i d'un dolç tan nostre. Espere que vos agrade i que este malson passe prompte.

I recordeu: "quedeu-vos a casa" si no és imprescindible eixir.

0

Ara tots els dies pareixen iguals amb el confinament, però hui és festa en la major part d’Europa, el Dilluns de Pasqua. A casa nostra ja fa un temps que se li ve donant més importància a la Setmana Santa i a la Passió, com a Castella, per la uniformització del calendari festiu a Espanya, però històricament els valencians i altres pobles ibèrics hem seguit la tradició occidental de celebrar més aïna la Resurrecció de Crist i la Pasqua com a festa gran. Per això, tot i que enguany no podem fer-ho, en “estos tres dies de Pasqua” com diu la cançó de la Tarara, que alguns allarguen fins al dilluns de Sant Vicent, és el moment d’eixir al camp a gaudir de la primavera, jugar, empinar el catxerulo i, per descomptat, menjar-se la mona per a berenar.

La mona és eixe ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants. De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona. A més, com a pastís no és realment cap originalitat nostra, ja que la mona amb el seus ous durs està estesa per tota l’Europa mediterrània com a dolç de Pasqua, però només valencians, catalans i murcians en diem ‘mona’. També és cert que els catalans l’han substituïda des de fa dècades per figures de xocolate, com cada any ens recorda la tele, però sabem que abans eren igual a les nostres i encara ara a les Terres de l’Ebre les fan així.

En Aragó també en fan i en alguns llocs l'anomenen ‘culeca’ o 'torta culeca', és a dir 'clueca', com una gallina que està covant els ous. En la major part de Castella i d’Andalusia en diuen 'hornazo', tot i que actualment el nom es pot confondre amb altres tipus de preparats al forn salats, però a Galícia i Astúries se'n fan de molt paregudes, amb ous o sense, i els donen el nom de 'rosca de Pascua'. A Portugal es diu ‘folar da Páscoa’, mentres que al sud de França, l’antiga Occitània, l’anomenen 'brioche de Pâques' i tenen forma de panou o de niu amb l’ou al mig, a no ser que siga una ‘couronne de Pâques'. Per cert que allí també en diuen ‘mouna’, però això és molt recent i els ha vingut des d’Algèria, on la portaren els valencians durant els segles XIX i XX. A la major part d’Itàlia en diuen ‘Pane di Pasqua’ o ‘Pane Pasquale’, i té forma de niu o de corona com a Occitània, però al sud, especialment a Calàbria i Sicília, té una gran varietat de noms com a ara 'cudduraci', ‘cuzzupe’ o ‘sguta’ entre d’altres i, de la mateixa manera que nosaltres -com en tantes altres coses-, tenen tendència a donar-los forma de cistella o d’animals.

No vos penseu, però, que la cosa acaba ací, perquè a Grècia i Xipre tenen una cosa idèntica, si bé no en la forma. Els donen el nom de 'tsureki' (τσουρέκι), solen ser allargats i en forma de trena, i com en fan al llarg de l’any els de Pasqua reben el nom específic de 'lambropsomo', que significa pa lluent, i estos últims sí porten ous durs. També en fan els armenis, que en donen el nom de ‘xoreg’ i, per extensió, a Turquia els cristians l’anomenen 'Paskalya çöreği', que significa literalment pasta de Pasqua, si bé ara se’n fan tot l’any als forns i les consumix qualsevol. Fixeu-vos que 'çöreği' sona molt paregut al grec 'tsureki', ja que realment és el mateix, com tantes altres coses que compartixen grecs i turcs malgrat que no es puguen ni vore. També cal dir que el costum s’estén cap al nord i se’n fan als Balcans, especialment a Croàcia amb el nom de ‘pinca’, i a Àustria on en diuen ‘osterpinze’, que també han d’estar relacionats etimològicament.

En estos dos darrers llocs també tenen el costum de menjar el pastís per Pasqua en família i per a berenar, però no els posen ous durs, o no en posen quasi mai, de manera que segurament abans ho feien. La forma més antiga a tot arreu pareix ser la d'una corona o rosca, i els ous posats per damunt, o bé un niu amb l’ou al bell mig, de manera que les altres formes que són habituals hui pareixen evolucions posteriors. Si bé, en definitiva, malgrat la diversitat de noms i formes, està clar que la mona és una tradició més estesa del que ens pareixia a simple vista i, per tant, ha de ser una tradició molt antiga.

L’origen exacte se’n desconeix, si bé hi ha teories per a donar i vendre. Per exemple, es diu que podria estar relacionat amb les 'munda', plural de 'mundum', que eren unes paneres amb dolços que els romans oferien a la deessa Ceres per l'abril, i hi ha també qui ho retrotrau a les 'muniquies', que era una festa grega dedicada a la deessa Artemisa. En realitat, tot això són especulacions basades en el nom semblant al de la mona, però sense base documental o històrica comprovable i, de fet, és estrany que una tradició de l'Antiguitat traspasse els grans canvis socials de la història amb el mateix nom, a més (que en este cas seria un nom regional). Una altra cosa és la relació dels ous amb la Pasqua, i més concretament amb la primavera, que sí és general a tota Europa, incloent-hi la del nord, atés que les gallines ponen més ous conforme augmenten les hores del llum del dia. Això segurament sí que té un origen vinculat a les tradicions agrícoles que més tard es va reconvertir per a relacionar-lo amb la Resurrecció, quan el Cristianisme es va estendre per tot l’Imperi Romà i va adaptar bona cosa de costums pagans per tal de facilitar les conversions.

Però si tan estesa està la mona amb altres noms, d'on ve el que li donem nosaltres? Les referències escrites més antigues a la ‘mona de Pasqua’, amb eixe nom i entesa com a pastís, són del segle XVIII, i alguna del XVII, per la qual cosa possiblement siga un poc més antiga. Hi ha diverses hipòtesis etimològiques que fan derivar el mot mona de l’àrab o del llatí, però totes tenen pegues. El diccionari de la RAE diu que ve de l’àrab 'ma‘unah', que voldria dir queviures o proveïments. Segons l’arabista Miguel Asín derivaria de la paraula àrab ‘munna’, un imperatiu que significa ‘donar’, ‘regalar’, i a partir d’ací s’ha inventat que seria un present que feien els musulmans i els moriscos als seus senyors cristians per Pasqua. Però més enllà del costum d'atribuir als moros tot allò tradicional amb un origen desconegut, l'etimologia és factible però l'explicació que se'n dona no sembla creïble des d'un punt de vista històric, almenys per al que nosaltres entenem per una mona. Què havia de fer el senyor amb tantes mones com vassalls? Menjar-se-les totes? Si l’etimologia fora certa, en origen la “munna” podria haver sigut el lliurament d'ous i gallines per part dels vassalls musulmans als seus senyors, per Nadal i per Pasqua, com una renda feudal, i eixe nom hauria passat després al valencià per a referir-se a les nostres mones que, efectivament, són regalades als fillols. Però esta renda no està documentada enlloc amb eixe nom i, per tant, no té una base històrica demostrable.

Un altre plantejament diu que podria vindre del llatí ‘munda’, que significa net, polit, com les mones redones, però etimològicament és difícil perquè hauria de perdre la /d/ i, per contra, les paraules de la família de 'mundar' i 'mondar' l'han mantinguda en valencià. Una proposta versemblant és que vinga del llatí ‘munus’, que significa ‘regal’, ‘donatiu’. Esta paraula, per exemple, apareix amb eixe significat en sermons eclesiàstics medievals i moderns, i fins i tot està relacionat amb les lleis feudals d'època medieval, de manera que, tenint en compte que a casa nostra la mona es regala, l'etimologia podria ser la correcta, independentment que l’origen del pastís fora molt més antic. Tot i això, tampoc està clar des de quan la mona es regala, ni si en tots els llocs on es diu mona es feia així des del principi, de manera que potser el nom de la mona ve d’ací, del llatí ‘munus’, però de moment no s'ha pogut demostrar històricament i tampoc no podem saber des de quan exactament. En qualsevol cas, és molt probable que abans es diguera d’una altra manera, tenint en compte la varietat de noms que rep per tot el sud d’Europa.

Siga com siga, mengeu-vos la mona, tot i que enguany haja de ser a casa, gogeu i fruïu de la vida com més millor, i a l’any que ve esperem poder tornar al camp. Bona mona, bon profit i feu bondat!

Pep Gimeno “Botifarra” i la Jove Banda Simfònica (JBS) de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), dirigida per Pablo Marqués Mestre.


diumenge, 22 de març del 2020

El CONFINAMENT PEL COVID-19

No fa falta que vos diga que ja fa nou dies que portem de confinament casolà pel decret d'estat d'alarma amb la finalitat de garantir la salut dels ciutadans, la contenció de la malaltia i el reforçament del sistema de salut pública. Sabeu que, durant estos dies, la gent estem eixint als balcons convocats a través de les xarxes i sent seguides massivament per agrair amb aplaudiments el treball de tots els professionals sanitaris que atenen estos dies en hospitals i domicilis als afectats per la pandèmia del coronavirus. Però, a més, també estem eixint als balcons, per fer una mascletà; amb el suport de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, es va convocar el Festival dels Balcons en què els músics valencians van interpretar Paquito el Chocolatero i Amparito Roca, o manifestar-se amb una cassolada durant el missatge de Felip VI, demanant-li que done a la sanitat pública davant la crisi sanitària els 100 milions d'euros que suposadament hauria rebut de l'Aràbia Saudita, després de les informacions que l’assenyalen com a beneficiari d’un compte del seu pare, el rei emèrit Joan Carles I, a Suïssa, els fons dels quals estan sota investigació.

Per al dia 9é de quarantena l'associació de Gegants i Cabets ens han fet una crida a col·laborar per tal d’animar-nos en esta crisi sanitària, per això ens han convocat a tornar a eixir als balcons per reproduir la música de Cabets i tocar les closques amb la família.

M'agregue, com he fet en les anteriors convocatòries, i aprofite per a deixar-vos un vídeo del Cant dels Angelets i el ball dels Gegants d'Ontinyent com mai havíeu escoltat dintre del concert de fi de grau de l'ontinyentí Pau Barberà a l'ESMUC en el qual va comptar amb els seus companys de projecte de música tradicional Sons d’Embat.

Cant dels Angelets i ball dels Gegants d'Ontinyent

sideBar2