AÇÒ ÉS PITJOR QUE L'ANY 10?

Recordeu la dita “Açò és pitjor que l’any deu”? La frase crec que tots la hem escoltat a alguna persona major o tal vegada nosaltres mateix la hem fet servir. Però, igual molts desconeixem el seu significat i d’on ve. L’Any 10 fa referencia a una greu crisi econòmica, social, de penúria, fam i emigració que va afectar a una gran part del territori valencià, entre ells la nostra Vall d’Albaida en 1910. 

A finals del segle XIX la Vall d’Albaida vivia una etapa esplendorosa amb una forta implantació en el cultiu de la vinya que va propiciar importants canvis urbanístics en els nostres pobles, un gran creixement de les poblacions i canvis en els antics mitjans de comunicació, el que va propiciar la construcció de la línia de ferrocarril cap a València en 1893. Tot venia donat per la forta demanda de vi, panses i aiguardent dels països de l’Europa Occidental, especialment de França, que havia vist reduïda la seua producció per l’atac de fong de l’oïdi a meitat del segle XIX i als anys 80 per l’insecte de la fil·loxera. 

L’arribada de la fil·loxera a les nostres terres, allà pel 1910, arrasà les plantacions de vinya de tota la comarca fent molt difícil i insostenible la vida d’una societat majoritàriament agrària. Part de la població va haver d’emigrar a altres zones, del 1910 al 1920 un 30% de la població activa que s’havia quedat sense feina a causa de la plaga de la vinya i del període de sequera entre 1809 i 1813 optaren per emigrar a Barcelona, a França, a Cuba i sobretot a l’Argentina per buscar treball donat que ací es morien de fam en l’anomenat “any deu”. 

En l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional d’Espanya, es pot consultar el periòdic publicat a Madrid LA ÉPOCA del 30 de juny de 1910 que recull un article amb la crònica de la sessió del Senat on es parla de les penúries patides als districtes d’Albaida i Ontinyent. 

“El Sr. POLO Y PEVROLON dice que habiendo sido nombrados catedráticos de la Escuela superior del Magisterio los señores conde del Codillo y López Atocha, so sirva el ministro de instrucción pública remitir á la Cámara los expedientes personales de dichos señores, así como también el expediente personal de un catedrático recientemente nombrado para el Instituto de Valencia. 

Asimismo se ocupa de la triste situación en que se encuentran los distritos de Albaida y Onteniente, por efecto de la sequía y la filoxera. Reclama algunas obras para aliviar la situación de los pueblos de aquellos distritos. 

El señor ministro de FOMENTO ofrece atender este deseo.”

Uns dies després el 15 de juliol al mateix periòdic apareix un altra crònica en la secció dedicada al Senat.

“El Sr, POLO Y PEYROLON ruega al ministro de Fomento que se ocupe en remediar la tristísima situación en que se hallan los distritos de Albaida y Onteniente (Valencia.) 

Pide que se realicen obras públicas, que proporcionen trabajo á aquellos obreros que á causa de las plagas de la langosta, filoxera y pertinaz sequía, se ven obligados á emigrar, ahuyentados por la miseria. 

También pide que se conceda una subvención para aumentar el manantial de agua conocido coa el nombre de Fuente del Puerto, en Albaida, porque aseguran les técnicos que con poco gasto en excavaciones se puede reforzar extraordinariamente dicho caudal de agua. 

El señor ministro de COMENTO promete remedios positivos y eficaces

En este asunto interviene también el Sr. TICSTOR, que reclama análogos recursos para otros pueblos de la misma provincia.”

Si tornem al 2020 a més de pandèmia vivim i patim un període lleig on veiem com alguns governs son cada vegada més autoritaris, enrotllant-se en les seues pròpies banderes, cridant lemes que solen ser “nosaltres primer” i pensant en Brexits; la desinformació, les fake news a traves de xarxes socials, la xenofòbia, el negacionisme, el racisme, i els mitjans de comunicació més predisposats a defensar postures polítiques partidistes que a informar imparcialment ens ha portat a un mon global amb posicions cada vegada més enfrontades, radicals i autoritàries. 

No em teníem prou amb períodes de temps passats marcats pel trist record com aquell any 10, la mal nomenada pandèmia de grip espanyola en 1918 o de les guerres mundials que, ara també afegirem als mals records, lamentablement, l’any 20 per la maleïda pandèmia de la Covid-19 que ens ha trastocat el nostres hàbits socials, laborals i afectius; que durant tot el 2020 ens ha fet distanciar-nos, aïllar-nos, confinar-se dins de casa, perdre familiars, amics i coneguts, algunes vegades sense la possibilitat d’acomiadar-se; d’emmascarar-nos i rentar-nos una i mil vegades les mans. 

Ara per fi deixem arrere i acomiadem de tota gana l'estrany i l'atípic 2020, l'any que no hem pogut tocar ni abraçar, ni tant sols als nostres éssers més volguts. 

Tant de bo seria aprendre alguna cosa bona de totes estes desfetes. 

TEMPS DE PANDÈMIA I MÈS...

Si tot fóra normal estaríem en temps de Setmana Gran de les festes morocristianes a la nostra ciutat, la premsa i les xarxes socials no deixen de recordar-nos dia a dia amb fotografies i vídeos d'anys passats els actes que estarien celebrant en cada moment. El que mai haguérem imaginat és la situació actual de pandèmia mundial, confinament i màscaretes on hem vist com qualsevol esdeveniment o celebració han sigut suspesos o ajornats. La Covid ens ha fet canviar i replantejar-nos aspectes de la nostra vida com les relacions socials i afectives farcides de converses amb proximitat i abraçades. Les coses van i vénen i ens agraden o no així les hem d'acceptar. 

 

Sentim impotència i ràbia. Per la Covid? No, la veritat que en el que portem de 2020, Annus horribilis per cert, hem sentit i sentim moltíssima tristor al nostre voltant, cosa que ens costat d'expressar. Ara, hem preferit agafar la llapissera per expressar-ho ja que de vegades les situacions complicades ens sorprenen, ens sobrepassen i de vegades ens resistim a creure-nos-les. 

 

Si tot fóra normal, que més endavant ho serà, amb la família, la música, les desfilades, les rialles i les amistats faran desaparèixer de les nostres cares l'amargor i la tristor, això sí, il·luminats amb el llum del nostre cresol i asseguts en una dolça i gruixuda k-tifa perquè de ben segur que tot eixira bé, però que molt bé. 

 

Molta força i a per totes.

 

 

Amb molta estima.

 

Enric, Àngela i Enrique Martí 

 

NOUS CAMINS - Txarango

2 DE FEBRER, LA CANDELERA

2 de febrer, festa de la Candelera.

Hui és just el punt mig de l'hivern: fa tants dies que va començar com els dies que falten perquè s'acabe.

I si fem cas a la dita, segons el dia que faça durant la Candelera sabrem com serà la resta d'hivern que ens queda: si plou hui, la resta d'hivern gaudirem d'una temperatura primaveral. En canvi, si fa sol, no amaguem els abrics perquè encara farà fred fins que no s'acabe aquesta estació.

En l'època dels romans, coincidint amb aquesta data, se celebrava la festa de la llum, en homenatge a la primavera que ja s'estava acostant. Es repartien espelmes als assistents per a guardar-los de les malalties pròpies d'aquesta època de freds.

Encara ara, a les esglésies, es reparteixen xicotetes espelmes, que recorden la Presentació de Jesús al temple.

Antigament hui era el dia que es desmuntava el pessebre, just quan acabaven les festes nadalenques.

Dites i refranys de la Candelera:

            -Bella Candelera, lletja primavera
            -Candelera rasa, l'hivern no es mou de casa
            -Per la Candelera, la gallina pon a l'era
            -Per la Candelera, una hora sencera
            -Quan la Candelera riu, el fred és viu

LA CANÍCULA

El passat dissabte, dia de la Publicació, a Ontinyent arribàvem als 42°, rècord a Europa de temperatura.

Entrem en el període de l’any en què estadísticament fa més calor, entre el final de juliol i principi d’agost, que es coneix com canícula. Per extensió, també s’anomenen caniculars els dies especialment calorosos.

Estrictament i etimològicament, canícula fa referència a l’època de l’any en la qual la constel·lació del Ca Major es feia visible a l’horitzó poc abans de l’eixida del sol. Literalment, canícula en llatí significa ‘gosseta’ o ‘gosset’, i feia referència a l’estrela més important d’aquesta constel·lació: Alfa Canis Majoris. Els grecs anomenaven Sírius a aquesta estrela, que significa ‘extremadament calorosa’.

Sírius es l’estrela més lluenta a simple vista del cel nocturn i fa uns 5.000 anys començava a ser visible sobre l’horitzó poc abans de l’eixida del sol a partir dels solstici d’estiu. Com que era la més lluenta del cel, i l’eixida coincidia amb la del sol a l’estiu estiu, es creia que contribuïa a fer calorosa aquesta època de l’any.

Actualment no podríem fer aquesta associació, ja que a causa de la variació de la posició de l’eix de la Terra, l’anomenada precessió, ara l’eixida de Sírius per l’horitzó ja no coincideix amb el centre de l’estiu, sinó amb el final. No serà fins al principi de setembre que es podrà veure guaitar Sírius per llevant un poc abans de l’eixida del sol.

De moment, a refrescar-se.

Bon estiu!

LA PASQUA GRANADA

El dia de Pasqua Granada o Pentecosta és una celebració primaveral que prové i incorpora cerimònies d’antics cultes agraris relacionats amb la granada dels cereals dels camps i la fructificació de les plantes. En el context del Cristianisme, la festa commemora la baixada de l’Esperit Sant sobre els apòstols.

La data de celebració de la Pasqua Granada és variable i depèn del dia en què s’escau la Pasqua Florida, que sempre coincideix amb la primera lluna plena de Primavera. La festa se celebra quaranta-nou dies després del dilluns de Pasqua Florida (o el que és el mateix, el dia 50 després de la celebració del diumenge de la primera Pasqua). Per això, la festa s’anomena popularment "Segona Pasqua".

La festa també és coneguda per "Pentecosta" pel fet de celebrar-se cinquanta dies després del dia de Pasqua. La paraula Pentecosta o Pentacosta prové del llatí pentecostes, que en llatí significa literalment “cinquantena” i en grec pentecosté “el dia que fa cinquanta”. De fet, també la festa també es coneix amb el nom de Cinquagesma o Cincogema.

Se celebrava en dos dies, diumenge i dilluns, i en algunes poblacions arreu d'Europa el dilluns encara és festa local, un dia no laborable.

També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:

- SANT ESTEVE
- DILLUNS DE PASQUA

DILLUNS DE PASQUA

Pep Gimeno (botifarra) - La tarara

Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Per això pertany a les celebracions que se solen passar acompanyats de la família, un costum que ve d’antic i que ens explica l’existència del dilluns de Pasqua.

Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: "Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral".

Tradicionalment és el dia que es menja la mona i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure. Es canten cançons populars relacionades amb la festa, com ara ‘la Tarara‘.

A més, aquesta tradició ens lliga amb la resta d’Europa, perquè el dia festiu també ha perdurat en més llocs que van estar sota influència carolíngia i que, amb el pas dels segles, s’han acabat convertint en els estats europeus principals.

També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:

- SANT ESTEVE
- LA PASQUA GRANADA

SANT ESTEVE, SEGON DIA DE NADAL

Sabíeu que a la baixa edat mitjana l'any no començava l'1 de gener com ara, sinó el 25 de desembre? Això és perquè usaven el còmput de l'anno a nativitate domini, és a dir, l'any de la Nativitat del Senyor, per això cal anar amb compte amb la datació dels documents medievals. D'altra banda, abans també es gastava l'any de l'Encarnació (25 de març), que encara ho complica tot més.

Però hui és el segon dia de Nadal, Sant Esteve, i vull parlar-vos-en a partir d'una fotografia de l'arqueta reliquiari de Sant Esteve, realitzada als tallers d'orfebreria de Llemotges cap a 1210-1220. Una  autèntica joia de l'orfebreria esmaltada. L'arqueta contenia relíquies de sant Esteve, un sant molt venerat a Llemotges, des d'on se'n va expandir el culte arreu.

Esteve és considerat el primer màrtir del Cristianisme, per això sovint se l'anomena Protomàrtir. Segons el llibre dels Fets dels Apòstols, va ser un dels primers 7 homes escollits pels apòstols de Jesús per ajudar-los en l'organització de l'Església i a predicar l'evangeli. Els seus discursos abrandats van ser considerats blasfems pel Senedrí, i per això va acabar morint apedregat per uns exaltats als afores de Jerusalem.

L'arqueta reliquiari ha estat decorada en la seua part frontal amb dos dels principals episodis coneguts de la vida de Sant Esteve. En l'escena de la coberta hi veiem el sant conduït al martiri, mentre que en la inferior, al cos de l'arqueta, hi veiem el moment en què Esteve és lapidat per dos homes, mentre un tercer a l'esquerra guarda les robes dels botxins i contempla l'escena. Aquest personatge és Saule de Tars, el futur sant Pau, que abans de convertir-se al Cristianisme es va dedicar a perseguir i denunciar els cristians.

I com que hui era el primer dia de l'any nou, com ja hem explicat, es celebra la seua festivitat.

Bon Sant Esteve i Bon Any Nou de la Nativitat!

SENTIMENTS RETROBATS DE L'ACTE DE LA BAIXADA

Prova a escoltar-la mentres lliges i extrau les teues sensacions

Sempre he dit que uns dels actes que més m'agrada de les festes és el de la Baixada del Crist, però més que la baixada en si és l'espera prèvia a començar la desfilada en la plaça de l'Associació de Donants de Sang Sant Vicent de Paul, la que hi ha dalt de l'escorxador, en la corba de la sargantana. Mira per a on, un matí qualsevol, trenca la rutina del meu treball diari una peça musical que per a mi és tan inesperada d'escoltar com sorprenent, són els acords musicals de la marxa de processó Jerusalén en Rne-Radio Clásica. La sensació ha sigut com si tot s'haguera detingut i en eixe mateix moment la meua memòria m'ha fet visualitzar un grapat d'imatges i records festers dels quals durant molts anys he pogut gaudir i guardar. Moments que queden i que em van servir per observar, reflexionar i compartir paraula a la vegada que em transporta i em retorna a l'olor a pólvora cremada, al pas de la desfilada quan escoltes com s'arrosseguen les sabates, trons d'arcabussos i espingardes que cremen de tanta càrrega, moments de conversa entre mos i mos d'uns rotllets d’aiguardent i assaborint una fresqueta palometa de cassalla; l'escorxador, on les gel·labes de les diverses comparses omplin la plaça com si d'un tapís de colors es tractara; públic, en peu i en silenci respectuó, en el qual sols s'escolta el soroll del moviment dels fanals en anar acostant-se el Morenet; músics, festers, càrrecs i compassos de música de processó que, sense voler, vas acompanyant-los amb la teua veu imperceptible. «Senyor, m'has mirat als ulls, somrient has dit el meu nom. A la sorra he deixat la meua barca: al teu costat buscaré un altre mar.»

En eixe moment de sentiments retrobats i perquè tot haguera quedat redó sols faltava escoltar que alguna veu em diguera: Xe!!, afanyem-nos, anem cap allà que ja estan formant per eixir. El que voldria dir és que en eixe moment vaig vestit amb barret roig, gel·laba grisa, bossa de cuir, calcetins blancs i sabates de punta. Al mateix temps que em desperte d'un somni en el qual aparec treballant en un dia qualsevol.

Però, per molt que ho he intentat, cap veu he pogut escoltar. Acaba la interpretació de la marxa i torne a la realitat, continue la tasca de cada dia i mentrestant escoltant Radio Clásica.

UNA NIT MEMORABLE. 28-06-13

El passat divendres 28 de juny de 2013 per a l'esquadra Aladins dels Saudites d'Ontinyent simplement va ser una nit memorable. I crec que puc parlar en nom de tots els presents.

Ja feia temps que l'amic Javier Reig García, saudita des de la fundació en l'any 1967 i membre d'una antiga esquadra de la comparsa que hui dissortadament ja no existeix, volia reunir-nos a tots després d'haver estat convidat i compartir amb nosaltres el nostre estimat esmorzar de la Saladura, que cada  dissabte de festes ompli d'alegria eixos moments festers que queden per sempre.

I ho va fer com ell sap: rebent-nos i obrint-nos les portes de sa casa amb un magnífic sopar de germanor en què no va faltar ni el bon humor ni la tertúlia festera, que manifesten,  a més de l'amistat que ens uneix a tots, un altre vincle molt important: l'estima per les festes que cada agost li dediquem al nostre Morenet, els Moros i Cristians.

En els temps que corren estem necesitats d'aquestos encontres, que ens fan gaudir de moments únics i irrepetibles.

Gràcies, Javi, per una nit memorable i gràcies a tots per fer-la possible.

ATEMPTAT RADIOFÒNIC

Per l'estiu de 1999 i cami d'Almuñecar (Granada), escoltava en RNE un programa que em va captivar, 'Hoy no es un día cualquiera', i al capdavant del qual una locutora, Pepa Fernadez, feia que el mati dels que anomenava 'escuchantes', fóra més plaent. Jo crec recordar que aquest programa no el va començar aquesta locutora, però el que sí que és cert es que amb ella el programa ha tingut, té i no se si tindrà una dimensió extraordinària. 

Per als que no heu escoltat mai aquest programa, es tracta d'un magazín que es fa els matins dels dissabtes i dels diumenges, des de les 8 fins l'1 del migdia. Té una programació d'espais en el quals es tracten temes diversos com economia, temps, escacs, comptes,  espais musicals, viatges, epitafis i cementeris, coloquis d'actualitat, entrevistes amb gent de l'escena, escriptors i tot aquell personatge public que tinga interés per als radiooients. En el temps en què he pogut escoltar aquest programa, Pepa la conduït perfectament, amb una preparació, profesionalitat i frescura en els coloquis i entrevistes, que no havia escoltat mai. Em sorprenia molt quan entrevistava a un escriptor per a parlar al voltant d'algun llibre recentment publicat i com indagava junt a l'autor en els continguts i en els apartats que ella volia destacar o quan en l'algun col·loqui, feia intervencions que et feien pensar que aquesta dona no se li escapava cap detall del programa, ni dels contertulis, que el vivia de principi a fi amb una gran intensitat.

Els seus col·laboradors l'admiren i ha tingut l'encert de recuperar alguna que altra veu per a la ràdio que ja havia sigut oblidada als mitjans de comunicació. És el cas de Jose Maria Iñigo i Angel Pavlosky. També ha donat a coneéxer a contertulis i col·laboradors que han aportat el seu particular estil.

És un programa que ha obtingut premis importants per la seua llavor cultural, informativa, formativa i divulgativa. Aquest programa ha recorregut diverses vegades la geografia espanyola i ha gaudit del reconeixement de la gent on ha anat que, al cap i a la fi, és el gaurdo mès important del que pot presumir: que a la gent, als 'escuchantes', els agrada aquest programa i la manera de conduir-lo de la seua conductora. És una llàstima que els actuals mandataris no pensen el mateix que els milions de persones que, al llarg d'aquestos anys, hem pogut gaudir-lo. Deuden ser, els pobres, sords, perqué es inadmissible que es plantegen la substitució d'aquest programa i de la seua locutora.

Desafortunadament, el cas de Pepa no es un cas aïllat: Juan-Ramon Lucas el locutor i periodista que feia el programa del mati 'EN DIAS COMO HOY' i Toni Garrido que feia el programa del vespre 'ASUNTOS PROPIOS', també estan en el punt de mira, el primer ja ha sigut sustituït i el segon pensa que després de l'estiu no continuarà.

S'equivoquen els nous dirigents si els programes de més audiència, tant com costa això de guanyar, se'ls carreguen. No s'assabenten que els mitjans no poden estar al servei dels polítics. Ho han enmerdat tot i segueixen sense vore que aquestes mesures són el pitjor remei per a la seua ceguesa.

Punxa el vincle i podràs accedir a la següent direcció d'Internet perquè pugues solidaritzar-te amb la iniciativa de recolzar la permanència en RNE de Pepa Fernandez, de José Ramón Lucas i de Toni Garrido.

HUMAN RIGHTS PETITION


M'agradaria deixar-vos el podcast amb que finzlitza la tretzena temporada el programa No es un día cualquiera de Radio Nacional de España, dirigit i presentat per Pepa Fernández. Escoltarem a manera d'acomiadament cinc cançons molt especials escollides per l'equip i els seus col·laboradors.

                                
                                                Punxa damunt per escoltar el podcast

MEXICO 2012, UNA DEUDA ZANJADA

Desde que hice mi primer viaje a México, en el año 1993, había tenido alguna ocasión de viajar a este país, pero la mala experiencia en acontecimientos y una no agradable estancia, habían declinado viajar nuevamente allí por aquel dicho de "no vayas nunca a ningún sitio que no estés al menos como en casa". El caso es que mi buen amigo y compañero de trabajo en Italia Paolo Moro, me aconsejó hacer este viaje aventura en el que iba a estar al menos dos meses. el no habia visitado el lugar, pero los dueños de la empresa donde iba a realizar mi trabajo como técnico textil, le resultaron gente encantadora, y así me lo hizo saber. Llegué un 16 de enero y tuve una estancia de 81 días inolvidables en los que conocí gente que nunca olvidaré, por su trato, su cortesía, y su empeño en hacerme pasar estos días de mi vida como si en mi propia casa estuviera. Desde los Sres. Martel, propietarios de este majestuoso imperio, hasta el mas humilde de los trabajadores, han contribuido a que esta estancia de casi tres meses de mi vida en país tan lejano, hayan cambiado en mi vida la experiencia anterior en esta civilización.

México tenía una deuda conmigo y ahora solo tengo agradecimientos por los momentos tan entrañables vividos.

EL FUTUR DE LA NOSTRA CAIXA

Bé, com ja sabeu, CaixaOntinyent complix els requisits mínims per continuar la seua independència en el sistema financer espanyol. Aixo en termes econòmics significa que té un core capital del 8,8% i la dependència del mercat majoris-té és inferior al 20%. En aquest article no puc ser objectiu, duc més de 26 anys treballant en aquesta empresa, crec en ella, en la seua viabilitat i per tant és una opinió parcial la que manifestaré.

Des del primer moment que vaig començar a treballar, ja deien que ens quedava poc de temps com a caixa, que ens fusionaríem prompte. En aquells moments hi havia 10 entitats a la Comunitat Valenciana. Hui ja sabeu qui queda. En 1993 vaM afrontar un nou repte, ens van dir que no serÍem capaços de mantindre un Centre de Calcul propi i ja portem 17 anys d'independència tecnològica.

Tots aquells vaticinis han quedat callats. No ens fa falta, de moment, cap ajuda ni estatal ni d'altra entitat. No necessitem convertir-nos en Banc, ni acudir a la Borsa per capital. No és que estiguem sobrats, no, però la realitat és que sense fer pols ni remolí, treballant cada dia des de fa ja més de 126 anys, hem aconseguit, tots, empleats i clients, mantindre una entitat financera pròpia, que retorna part dels seus guanys a la societat, que dinamitza les nostres empreses, que és un referent i un mig cap a altres organismes locals, autonòmics i estatals i això per a mi no sols és important sinó que estic orgullós perquè en la part que em correspon he contribuït a portar-ho endavant.

És evident que tothom no pot estar content de la Caixa, sobretot perquè la seua llavor diària ens afecta a tots. Moltes vegades he escoltat les vostres queixes i crítiques al respecte de l'activitat que exercim. És veritat que es cometen errors, és cert, però com tots. És cert que fem coses bé, també com tots, però que poques vos les he escoltat. I és que dir les coses bones ens consta molt més que fer crítica de les que no ens pareixen tant bé. Però açò que he dit es pot aplicar a qualsevol àmbit de la nostra vida i per això allò que el sant de fora fa és miracles que el d'ací està inexorablement instal·lat entre nosaltres.

Esta és la situació en la qual es trobem en aquest moment. El Banc d'Espanya, el passat dia 10 març va certificar la solvència de Caixa Ontinyent. I, a partir d'aquest moment, supose que la pregunta que faríeu seria, i fins a quan?

La resposta crec que és clara, mentre, vosaltres, la societat a qual prestem els nostres serveis confie en nosaltres. I pense que confiar no és simplement que oferisquen un interes més alt o més baix pels diners que deixe o que em deixen, de fet els excessos produïts en el passat immediat, és el que estem patint els darrers anys i del que no veiem encara el seu acabament. La confiança en la Caixa ha de respondre a uns diners ben gestionats, a uns guanys socials per a tota la població i a un vehicle de relacions per arribar allí on no podríem arribar si no fóra per la seua existència.

En definitiva pensem com serien els nostres pobles sense la Caixa per sentir, o no, la necessitat de mantindre-la.

Jo ho tinc molt clar, és evident.

CARTA D'UNA PROFESSORA (Patètica realitat.... )

Crec, sincerament, que difondre esta carta és quasi una obligació. Gràcies a qui l'ha escrita i als que la fan circular.

La síndrome Belén Esteban
Com a professora, les preguntes dels alumnes que més em costa respondre convincentment són sobre perquè cal estudiar coses que a ells els pareixen inútils o absurdes, com la Història o la Geografia. Jo tinc clar què m'aporten a mi, però de totes les raons que hi ha per a estudiar estes coses, jo els faig insistència en com són de necessàries estes disciplines per a comprendre el món en què viuen: les coordenades d'espai i temps, que al cap i a la fi són les que tracten la Geografia i la Història, ens ajuden a conéixer el lloc que ocupem en el món i a comprendre d'on vénen totes les nostres realitats. Que tot això els pot paréixer alié i absurd, però que moltes de les coses que estudien tenen a veure amb la seua vida real i que, vulguen o no, els afecten.

Per exemple, vols saber per què tens al teu costat a un company que ve d'Equador? Per què parla el mateix idioma que tu? Vols entendre per què un senyor, per nàixer amb el cognom Borbó, serà "rei" i per què el que diguen uns senyors europeus a Brussel·les repercutirà - i molt - en la teua vida? Tot això és geografia. Tot això és Història.

Alguns entenen què vull dir, altres no. Jo no porte malament les preguntes, les protestes... són criatures. És normal. On em desarmen del tot i em deixen sense respostes és quan em diuen que tot això els dóna igual. Que per a què volen saber on està el Marroc, si no aniran mai. Per a què conéixer el tipus d'eleccions que hi ha a Espanya, si ells no tenen la intenció de votar mai. Que els esvara que hi haja una guerra a Iraq, que mig Àfrica s'estiga morint de fam o que la Unió Europea diga "bla". Si ni tan sols els interessa això, imagina-vos com em resulta fer de complicat que s'interessen pel que feien senyors de fa cinc segles, per molt apassionant que jo intente pintar-ho.

I el que porte pitjor amb diferència, és eixa actitud d'orgull amb què exhibixen la seua ignorància i la seua curtedat de mires. Eixa actitud de "no servix per a res, no m'interessa. Això que contes i al que dediques la teua vida és una merda. Jo vull jugar a la Play/ anar-me'n de compres al Centre Comercial i ja". La tenen amb mi, que ensenye Història, però també amb els professors de llengua, de biologia, de matemàtiques. El menyspreu pels llibres, per l'Art, per la Cultura, per les Ciències... no és una cosa tan rara, i pot amb mi.

Últimament eixa actitud està més de moda que mai. Tenim una perfecta encarnació en la feliç Belén Esteban, que no sap res, no vol saber res i es jacta d'això. La mala educació, la grolleria i la ignorància posats en un pedestal dia darrere dia. Tot el món l'aplaudix perquè ella és "autèntica" (signifique el que signifique això). Conec molta gent a qui li agrada veure l'Esteban i és curiós, perquè hi ha qualsevol classe de persones entre el seu públic. Entre ells, els que més em criden l'atenció són dos tipus: la gent que té (o creu que té) més educació que ella i la veu com un divertimento, inclús alguns com un consol (jo sóc millor que ella), o els que són com ella, que han vist com la ignorància i la mala educació també et poden fer triomfar en la vida i que cal sentir-se orgullós d'això. Això em fa por: que s'estenga i que servisca d'exemple a més bovos, que opinen que el no saber res és magnífic. Que el presumir de ser grosser i inculte es convertisca en políticament correcte i siga ben vist.

"Eh, que yo no quiero ayuda de nadie, que no necesito ayuda, leche" diu l'Esteban en un moment d'estos quatre minuts de despropòsits. "Como yo no he pillado esa revolución -la industrial- tres narices me importa"- un argument que podria haver-hi emprat un dels meus pitjors alumnes.
En fi... allò gran és que estic convençuda que la major part del públic (i molts dels de les taules) no tenien ni idea que la xica estava ficant la pota fins al fons i més enllà i reien i aplaudien perquè ho deia el regidor.

Enteneu-me: jo no critique la gent que no sap. Jo no sé molt de tantíssimes coses... tampoc crec que hi haja de ser motiu de vergonya el no haver estudiat, el no parlar correctament o el tindre llacunes de coneixement. El que em rebenta és l'actitud contrària, l'exhibició amb orgull de la ignorància i el menyspreu a qualsevol cosa que olga a sapiència. Em dol el menyspreu a l'educació, en tots els seus sentits. Em dol... i em fa una pena que em muir.


NO DEIXES DE VEURE EL VÍDEO. Encara que sentes rebuig de fer-ho, perquè és digne de "analitzar" el que "les cadenes" estan fent per l'educació. Després ens demanen responsabilitats als pares, a l'escola...

SENSE PARAULES

PER A PLORAR

SENSE PARAULES

De nou el nostre poble i les poblacions veïnes patixen un destructiu incendi que repetix la història de fa uns anys, quan van quedar arrasades les serres de tot el terme municipal. Després de vore com la nit del dilluns el foc devorava les muntanyes com si d'un volcà es tractara i recórrer mes tard el paisatge que ens ha deixat, la veritat és que no trobe la paraula exacta que clarament definisca l'estat emocional en què et quedes: ràbia, impotència, indignació, incredulitat. Ara bé, sí que ho tinc clar, però que molt clar en altres casos.

Agraïment, a tots i a totes les persones anònimes, empreses, mitjans aeris i terrestres, organismes i institucions, tan públiques com privades, que s'han bolcat i han treballat de valent en l'extinció de l'incendi, de veritat, GRÀCIES.

Diners, que ja es van prometre per a l'incendi de 1994 i que mai van vindre i ara tornen a anunciar per a la neteja i reforestació.

Investigació, la que calga perquè la policia treballe i arreplegue totes les proves necessàries per seure l'autor o autors davant del jutge.

Justícia, que recaiga amb tot el seu pes per la pèrdua que hem patit tots el ciutadans perquè mai més ningú tinga ganes de tornar a intentar-ho.

I ara, em reserve les paraules que en vénen al cap, que en son unes quantes, i intentaré ser correcte.

Despreci i odi, a la persona o persones que han provocat l'incendi.

Llàstima que qualsevol pirat de la vida done esta imatge d'Ontinyent i sempre hàgem de ser notícia de primera plana als mitjans de comunicació per qualsevol succés.

Sense paraules.

Punxa damunt per ampliar la imatge.

ÀREA DE DESCANS

A tall de la reflexió que ens fa el nostre amic Àngel, em vénen al cap moltes de les vivències que ens han fet avançar pel nostre camí fester i al llarg del qual hem passat de ser caminants de a peu a conductors d'autobús, però mai hem de perdre de vista que eixe camí no l'hem fet tots sols, sempre ens han acompanyat fets, circumstàncies i persones.

Fa 30 anys, fer-nos una samarreta o comprar alguna cosa per a donar a les nostres nòvies en la desfilada final era un fet molt important i una bona excusa per a fer mil reunions, sopars i viatges destrellatats; anys després, eixir de negre era també un d'eixos fets, ens il·lusionàvem, féiem reunions, sopars, anàvem a buscar vestits a llocs d'allò més inaudits; després, les circumstàncies ens han portat a fer dinars/sopars interminables, perquè els nostres xiquets tingueren també la seua festa. Per cert, ara cal fer-los de prudents conductors de l'autobús que els ha iniciat al camí fester, fins que troben la bifurcació que els convinga i inicien el seu propi camí, tant el fester com el de la vida, que espere que els siga tan profitós com ho ha sigut per a nosaltres.

Hem passat molt de temps calfant-nos el cap per dur endavant una comparsa, a més a més, una capitania; també les circumstàncies i les persones han fet que alguns de nosaltres ja no es posen el vestit de saudita. En definitiva que, per un motiu o d'altre, mai hem parat de fer, potser uns anys molt i altres molt poc, mai un any ha sigut com l’anterior.

No, amics, no som al final del nostre camí fester, eixe que fa 30 anys vam decidir iniciar junts; al llarg d'ell hem anat carregant-nos amb un bagatge que ens ha enriquit com a persones, ens ha fet viure la festa de 30 maneres diferents, hi hem viscut moltes coses junts i ara ens permetem vore les coses des d'una talaia privilegiada, amb calma, assossegadament, pot ser que ara ens il·lusionen altres projectes, pot ser que no haja sorgit el projecte que ens moga, en qualsevol cas, on sí que som és a l'àrea de descans del nostre camí fester.

Així que descanseu, perquè hem d’eixir de l’àrea de descans amb forces renovades i abordar nous projectes, que servisquen com a revulsiu i ens posen de nou a tots mirant cap a la mateixa direcció; no sé, pot ser que hàgem de posar-nos de nou la gorra de conductor de l'autobús i portar la comparsa per eixos camins revirats i pedregosos de la nova presidència, al cap i a la fi, eixos guisats sempre se’ns han donat prou bé.

Com diu Àngel, no ho faré més llarg, si no no ho llegireu, però no puc evitar-ho: cada any, en arribar estes dates, em venen al cap tots aquells i aquelles que estimàvem i ja no estan entre nosaltres, i que de ben segur ens dirien: “va, xiquets, no s'ho deixeu que porteu molts anys junts”. Per a tots ells, un entranyable record.

Salut i llarga vida, amics.

Bones festes!

Roberto Sanz

EL NOSTRE CAMÍ

Un camí sempre té un començament i un final. El nostre camí fester va començar fa 30 anys, quan la nostra adolescència estava en plenitud. Aquells primers sopars en festers, en els quals sols teníem el pi-cu de la comparsa per desfilar i sols ens servien un plat d'ensalada per a menjar i la cervesa per a beure, no hi faltava ningú. Sopars plens de projectes, d'iniciatives, de discussions (açò no ha canviat molt), però sopars sense prejudicis. Aquell camí de terra polsegós, sense cap bifurcació s'ha convertit en una carretera amb contínues eixides i entrades i on cadascuna d'elles porta a paratges diferents.

Com molts altres camins, el nostre no ha tingut un trajecte recte ni pla; hi ha hagut costeres que hem superat amb nota, planures on s'hem dedicat a veure-les vindre i baixades on ens hem deixat portar. El paisatge que hem contemplat s'ha omplit i enriquit de detalls a mesura que el recorríem.

Aquest camí, que hem traçat al llarg d'aquest pelegrinatge fester, depén sols de nosaltres, de les ganes que ens queden per veure'ns, de fer coses junts, de contar-nos alguna cosa, si pot ser que no siga sempre el mateix, d'il·lusionar-nos amb nous projectes o, simplement, podem esperar que, a poc a poc, cadascú agafe el camí que millor li parega i per tant potser el nostre camí haja arribat a la seua finalització.

En fi, no vull fer-ho més llarg, perquè si no no ho llegireu. És una reflexió que faig en veu alta, per vore si vosaltres penseu el mateix o tot açò és una conseqüència del dies de calor que estem suportant. De tota manera, pense que abans buscàvem qualsevol excusa per ajuntar-nos i ara sembla que en busquem qualsevol per no trobar-nos.

Feliç 30 aniversari.

30 anys de festa.

LA MEUA OPINIÓ

És públic que hi ha un distanciament entre la Societat de Festers i la Comparsa Saudites i que aquest s'ha produït com a conseqüència de "La Rifa". La comparsa va manifestar el seu parer respecte a "La Rifa" en forma d'escrit, que desprès va ser contestat per la Societat de Festers. Com tampoc estàvem d'acord amb la resposta, vam tornar a fer un escrit per intentar aclarir tot un poc. A la vista de tanta carta, el President de la Societat va entendre que seria convenient fer un acte de conciliació entre ambdós societats, la de Festers i la Comparsa Saudites, i així és com el dijous dia 22 de juliol ens vam trobar en la sala de juntes de la Societat per a intentar ficar en clar el que estava fosc. 

 

Després de tot el que es va dir, crec que la cosa va quedar de la mateixa manera o pitjor. No puc reproduir tot allò que es va dir, però sí que vull fer pública la meua impressió dels fets i sobre les paraules que es van dir per ambdós parts. 

 

La Societat de Festers estava representada pel seu President, pel Secretari i pel Cap de premsa., mentre que la Comparsa Saudites ho estava pel seu Primer Tro, per alguns membres de la Junta i per algun comparsista interessat per aquesta qüestió. 

 

Desprès de la intervenció inicial del Trimer tro, va ser el President de la Societat de Festers qui va prendre la paraula i les conclusions que vaig extraure són: 

 

- Que estava molt enfadat per les crítiques cap a la seua persona. 

 

- Que tota la Junta havia treballat molt pel poble i per la festa i que era injusta la situació que s'havia produït. - Que el que li demanava el cos era quedar-se a casa, però que no ho feia per què tenia el deure de complir amb tot el que s'havia proposat dur a terme. 

 

- Que totes les decisions havien sigut preses en juntes, que les comparses havien estat d'acord i per tant era als representats de les comparses a qui s'havia de demanar explicacions. 

 

- Que des de la Societat s'havia facilitat tota la informació necessària perquè tothom la tinguera per a poder decidir el que calia. 

 

- Que la Junta que presidia era la que més transparència havia tingut mai. Com podeu veure després del "chorreo" no podíem ni havíem de quedar-nos callats i vam fer ús de la paraula per dir el següent: 

 

- Que ningú dubtava de la seua capacitat de treball i de tot allò que havia fet i portat al poble. Que havia d'entendre que el càrrec, entre d'altres coses, també du aparellada la critica de la resta de festers, com a conseqüència del que es fa i com es fa. 

 

- Que semblava que el malestar que tenia, per totes les crítiques rebudes, estava descarregant-les en nosaltres. Ens estava "marmolant" de bona gana. 

 

- Que ens semblava que no acceptava la crítica. 

 

- Que el 150 aniversari no havia caigut del cel en aquests moments. 

 

- Que quan va iniciar la seua presidència ja sàvia que en l'any 2010 se celebraria el 150 aniversari. I davant d'açò preguntem: 

 

+ ¿Quant ha estalviat la Societat en aquestos tres anys? 

 

+¿Com s'han gastat els 400.000 €, ingressats aproximadament en concepte de quotes de festers? El càlcul està fet de la següent manera (45 € quota anual * 3000 festers * 3 anys). No vam parlar d'altres ingressos fixos que té la Societat: cadires, programa, etc. Els variables, que no podem suportar mai un pressupost, no podem previndre'ls, subvencions. 

 

+ ¿Per què s'havia entestat la Societat a celebrar tots els actes programats? 

 

+ ¿Per què no podia celebrar-se el I Congrés d'Ambaixades un altre any? 

 

+ ¿Per què no s'havia retallat el pressupost, i per tant els actes, com a conseqüència de la minva dels ingressos? 

 

- Que ens semblava que s'havia jerarquitzat la festa i s'havia produït un distanciament entre els festers i els seus màxims responsables, i la conseqüència era la crítica i la poca assistència als actes programats. 

 

- Que ens semblava poca la informació pressupostària rebuda. Que en cap moment havíem dit que no pagaríem "els números de La Rifa", però que es volia una major informació. Les conclusions que vaig extraure i que vos trasllade són les següents: 

 

- La Societat ha fet molta faena, que ha sigut poc reconeguda pels festers, però ha gestionat mal els recursos i els diners que ha tingut al seu abast. 

 

- La Societat no accepta la crítica. Els senta malament. Cosa que el Secretari i el President van fer evident amb les seues paraules i amb les seues actuacions. 

 

- Que el President va aprofitar la nostra presència per fer-nos veure el seu malestar per les critiques rebudes per tot el món fester. 

 

- Que els membres que van representar la Comparsa, ho van fer molt responsablement i dignament, sense cap tipus d'exaltació. Després de tot açò la sensació que em va quedar al cos era que nosaltres érem els culpables de: - Demanar explicacions. 

 

- De no estar d'acord amb la manera de fer les coses. 

 

- De criticar. 

 

¿De què som culpables? 

 

No som culpables de res. Hem fet les coses com ningú ha sabut i hem manifestat la nostra opinió com calia. Per tot això estic content i satisfet de formar part d'aquesta com

UNA OPORTUNITAT PERDUDA?

Baixava l'altre dia a la comparsa, quan, en passar per la plaça de Sant Domingo i vore-la tota alçada i en obres, vaig pensar si no s'havia perdut l'oportunitat de traure a la llum les restes de l'antic convent de Sant Joan i l'antic refugi de la Guerra Civil, i així poder recuperar part de l'historia d'un poble per als seus ciutadans i per al turisme, ja que des de les institucions ara es vol atraure i potenciar com un sector alternatiu a la nostra indústria tradicional. Com és el cas de la sempre recurrent Alcoi, on al seu refugi de guerra hi ha un museu.
Arribe a la conclusió que els nostres polítics (parle de polítics en general) no creuen masa en els seus propis projectes. Gire la cara i veig l'edifici de Caixa Ontinyent, en venen al cap els diners, el gran problema del polítics que s'excusen sempre amb la falta de diners, però jo crec que sí que hi ha diners per a allò que ells volen i per a allò que a ells els interessa. Arribe al Cantalar de Sant Vicent, m’espolse les espardenyes i continue cap a la comparsa a sopar i a xarrar amb la meua gent. Em dic a mi mateix, amb els meus amics sempre traure més trellat. I pense, de segur que sí. O... tal vegada no?

REFLEXIONS FESTERES

”El silenci és l'element en què es formen totes les coses grans”, “Els rius més profunds són sempre els més silenciosos”. Thomas Carlyle (1795-1881) Historiador, pensador i assagista anglés.

De la mateixa manera que el torró arriba sempre pel Nadal, amb la calor de l'estiu arriben les nostres festes de Moros i Cristians i amb elles els seus actes, com els sopars de comparsa i d'esquadra, que ens embriaguen amb la seua aurèola festera i ens submergixen en un món, en el qual al principi són tot enhorabones, salutacions i abraços festers, però per acabar... quasi sense poder ni vore's.
I és que, amb tant de soparet i tants actes junts, al final un ja no sap ni de què parlar. Es parla per parlar i s'acaba dient barbaritats.
Quanta raó té eixe proverbi hindú: “Quan parles, procura que les teues paraules siguen millors que el silenci”. O el mateix William Shakespeare, quan també deia: “és millor ser rei del teu silenci que esclau de les teues paraules”. I que em dieu d'aquell magistral boig sord: “Mai no trenques el silenci si no és per a millorar-lo” (Ludwig van Beethoven).
Però a nosaltres, ens agrada molt donar-li a la "sinhueso". Com disfrutem fent-li vestits a mida a la gent (ara que estan tan de moda), de fet, hi ha qui parla pels colzes i no calla ni baix l'aigua. Com deia l'estadista anglés Benjamin Disraeli: “Hi ha persones silencioses que són molt més interessants que els millors oradors”. O William Hazlitt: "El silenci és un gran art per a la conversació". Perquè resulta que el gran avantatge que tenen aquells que callen és que "als silenciosos no se'ls pot llevar la paraula"(escriptor Jueu).
Però, posats a conversar, tampoc no és fàcil l'elecció del tema perquè de política, millor ni parlar; de futbol, tampoc perquè hi ha a qui no li agrada; de les nostres Festes de Moros i Cristians, cada un en té un punt de vista diferent. Així que, sempre acabem parlant del mateix, o com algú diu de l'única cosa. Però com també diu un proverbi persa: "L'arena del desert és per al viatger fatigat el mateix que la conversa incessant per a l'amant del silenci”. I és que "Manejar el silenci és més difícil que manejar la paraula"(Georges Benjamin Clemenceau).

Moralitat. Com deia el filòsof xinés Confuci: “El silenci és l'únic amic que mai no et trairà”. Així que estes festes: VORE, SENTIR I CALLAR.

CAVALLERS, ESTEM EN FESTES!