El passat dissabte, dia de la Publicació, a Ontinyent arribàvem als 42°, rècord a Europa de temperatura.
Entrem en el període de l’any en què estadísticament fa més calor, entre el final de juliol i principi d’agost, que es coneix com canícula. Per extensió, també s’anomenen caniculars els dies especialment calorosos.
Estrictament i etimològicament, canícula fa referència a l’època de l’any en la qual la constel·lació del Ca Major es feia visible a l’horitzó poc abans de l’eixida del sol. Literalment, canícula en llatí significa ‘gosseta’ o ‘gosset’, i feia referència a l’estrela més important d’aquesta constel·lació: Alfa Canis Majoris. Els grecs anomenaven Sírius a aquesta estrela, que significa ‘extremadament calorosa’.
Sírius es l’estrela més lluenta a simple vista del cel nocturn i fa uns 5.000 anys començava a ser visible sobre l’horitzó poc abans de l’eixida del sol a partir dels solstici d’estiu. Com que era la més lluenta del cel, i l’eixida coincidia amb la del sol a l’estiu estiu, es creia que contribuïa a fer calorosa aquesta època de l’any.
Actualment no podríem fer aquesta associació, ja que a causa de la variació de la posició de l’eix de la Terra, l’anomenada precessió, ara l’eixida de Sírius per l’horitzó ja no coincideix amb el centre de l’estiu, sinó amb el final. No serà fins al principi de setembre que es podrà veure guaitar Sírius per llevant un poc abans de l’eixida del sol.
De moment, a refrescar-se.
Bon estiu!
