CINE I LECTURA PER AL DIA DEL LLIBRE

La veritat que no soc un d'eixos cinèfils de cineclub que veuen, analitzen i debaten pel·lícules fins l'extenuació, inclús les pel·lícules un tant difícils de mastegar que no arriben al gran públic, però al igual que m'agrada la lectura, també vull cine on refugiar-me per gaudir de grans direccions, de veure com actuen, d'escoltar les seues bandes sonores, d'esbrinar noves històries i conèixer nous paisatges que m'omplin de tants bons moments, intentant sempre compartir-los, passar-los i visualitzar-los en família.

El passat 19 d'abril ens va deixar Pepe Mediavilla, en un primer moment tal vegada no vos diga res el seu nom, però ja veureu com vos sonarà. Coincidint hui, dia de Sant Jordi, amb el dia del llibre en ve a la memòria la visita que va realitzar a la nostra ciutat el 19 d'abril de 2013 invitat per Edicions Babilon, juntament amb altres actors coneguts, dins de les activitats FESTALLIBRE, on els vam poder escoltar en una fantàstica xarrada a la sala Gomis i arreplegar el seu autògraf al dia següent en les casetes de la fira muntades al Parc Ausiàs March. Per cert, ens va deixar la seua inoblidable veu en un vídeo promocional de la festa moro-cristiana d'Ontinyent de 2014.

Promo festes moros i cristians d'Ontinyent

Pepe Medivilla era un reconegut actor de doblatge, la veu habitual en la que escoltem a Morgan Freeman en castellà, també conegut per la veu de Gandalf en El Senyor dels Anells i El Hobbit. Es va iniciar en el món del doblatge interpretant a actors secundaris, quan tan sols tenia 20 anys, i és a partir dels anys 90 quan se li va presentar l'oportunitat de fer un xicotet paper en la pel·lícula de Quentin Tarantino “Pulp Fiction” i més tard començar a doblar a Morgan Freeman.

Si abans hem lligat veu, ambaixades i moros i cristians, ara és un moment bo on barregem cine i lectura; en una veu, Pepe Mediavilla; un actor, Morgan Freeman; un grandíssim personatge, Nelson Mandela i un poema per celebrar el dia del llibre, INVICTUS.

Fotogrames de la pel·lícula INVICTUS

No deixeu de vore cine i llegiu bona cosa de llibres.

40 ANYS DE SATURDAY NIGHT FEVER

Tony Manero recorria els carrers de Brooklyn amb els pantalons acampanats, sabates de punta, jaqueta negra i una camisa de seda roja de camí a la tenda de pintures on treballava. Títols de crèdit en roig i de fons els Bee Gees cantant Stayin Alive.

És el que es van començar a escoltar i vore els espectadors a la pantalla dels cines quan es va estrenar un dia com hui, però de 1977 Febre del dissabte nit, pel·lícula que retrata la cultura de clubs, que naixia als anys 70 en els barris marginals de Nova York, on els jóvens de classe baixa només se sentien realitzats els caps de setmana en la pista de ball de la discoteca 2001 Odyssey, el nom és un homenatge evident a la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai de Stanley Kubrick. Una pel·lícula amb un dur retrat social, racisme, masclisme, drogues i una sexualitat complicada, on el ball és quasi l'única llum d'esperança per a Tony Manero.

Esta pel·lícula no sols va ser un èxit en taquilla, sinó que al mateix temps va impulsar el moviment Disco amb la que va contribuir una fabulosa banda sonora de música disco amb més de 30 milions de còpies venudes, interpretada per diversos cantants on destaquen les cançons de grup Bee Gees.

Encara que no és el tema principal de la pel·lícula vos deixe un tall, això si un poc caldos, perquè pugeu recordar aquelles sessions de ball lent quan la discoteca es quedava a fosques, s'apagaven els focus i els llums de la pista, tant sols amb la llum negra ultraviolada, eixa que té un toc blavós que feia brillar les camises i els calcetins blancs que eixien per baix dels pantalons, tornava els gin-tònics fluorescents i el blanquejava les dents al somriure. Quins records quan la bola d'espills emetia eixos rajos de llum en totes les direccions mentres començàvem a pegar-li voltes a la pista preguntant a aquella a la que li havies tirat l'ull la retòrica pregunta de, vols ballar? La majoria de vegades sabies anticipadament la contestació, ja que elles es feien les desmenjades pensant en que el guapet de torn les trauria a ballar. Ara bé, a la tercera volta sempre hi havia més possibilitats que el diguera que sí perquè el trencacors de torn ja estava pillat i apegat com una llapassa en mig de la pista amb aquella guapeta de la que totes pensaven el mateix. Que tindrà eixa que no tinga jo? Lo que pensaren elles en eixe moment ara ja té igual, per a nosaltres records dels 80 amb les vesprades de Vampirela i Jacaranda, els més majorets de Casba, Sibony i Acuario, o els més vells en la pista del Monterrei, però eixos son un altra història, historia dels anys 60, dècada en la que vam nàixer.

Bee Gees - more than a woman (Dancing Saturday Night Fever)

MY NAME IS MOORE, ROGER MOORE

Un dia trist per al món del cine. Segons ha anunciat la seua família a través d'un comunicat publicat en Twitter, Sir Roger Moore, l'intèrpret mundialment conegut pels seus rols com l'agent James Bond, ha mort a Suïssa als 89 anys d'edat.

Moore ha sigut l'actor que més vegades ha interpretat el paper de l'agent secret 007 junt amb Sean Connery, un total de set vegades, des que en 1973 es posara per primera vegada en la seua pell en 'Viu i deixa morir'. Després, continuaria amb 'L'home de la pistola d'or' (1974), 'L'espia que em va amar' (1977), 'Moonraker' (1979), 'Només per als teus ulls' (1981), 'Octopussy' (1983) i 'Panorama per a matar' (1985).

Encara que no és un dels meus actors preferits que han donat vida a 007, ja que el Bond de Ian Fleming no s'assembla al de Moore, l'actor va consolidar la seua fama gràcies als tints d'humor irònic, al mateix temps que li va donar al personatge la seua flegma britànica, accentuada per la seua planta de xic guapo i galant, que passarà a la història com el James Bond dels anys setanta.

Roger Moore deixa d'estar al servei de sa majestat.

Música de les set pel·lícules on interpreta a l'agent 007

NADAL 2015

Nadal és un terme d'origen llatí que significa naixement, i dóna nom a la festa que es realitza amb motiu de l'arribada de Jesús de Natzaret. També s'utilitza per a fer referència al dia en què es celebra, bé siga el 25 de desembre en les esglésies catòliques, anglicanes, ortodoxa romanesa i algunes protestants o el 7 de gener per a les esglésies ortodoxes que no van adoptar el calendari gregorià.

També els historiadors estan dividits, mentres uns creuen que la verdadera nativitat va tindre lloc entre els mesos de setembre i octubre, altres pensen que és mes encertada entre abril i maig, en el que de veritat pareixen estar més d'acord és que el naixement no es va produir un 25 de desembre en Betlem. Esta teoria entre altres coses es basa en qüestions geogràfiques, a l'hemisferi nord el mes de desembre coincidix amb l'hivern, la qual cosa posa en dubte que els pastors hagen estat a l'aire lliure o que el cel d'eixa nit haja sigut estrelat, segons els fets narrats en els textos bíblics. De totes maneres, es creu que la raó per la que va ser estipulada per l'Església Catòlica l'any 350 a través del Papa Juli I va ser fer-la coincidir amb els ritus pel solstici d'hivern i així facilitar l'acceptació del cristianisme entre els pagans. De fet, existien importants festejos que es realitzaven al voltant del 25 de desembre abans del naixement de Crist com el Cápac Raymi dels Inques, El Huitzilopochtli dels Asteques o el Natalis Solis Invicti dels romans.

Siga en una data o siga en un altra el que és ben cert és que els Aladins volem aprofitar l'avinentesa per compartir el nostre desig de felicitat, perquè passeu un bon Nadal amb la companyia de les persones que més estimeu i que els reis vos siguen propicis i vinguen carregats de noves il·lusions i esperances per al nou any 2016.

Les Pel·lícules que no deuràs de deixar de veure en Nadal.

EL DIA QUE MARTY McFLY VA VIATJAR AL FUTUR

El passat 3 de juliol es va complir el 30é aniversari de l'estrena de la pel·lícula 'Tornada al Futur' ('Back to the Future', 1985). Eixa celebració té el seu moment àlgid el 21 d'octubre de 2015, el dia què viatjaven al futur Marty McFly, Jennifer i Doc. «On estem? Quan estem?». Conduïxen per una autopista situada en el cel i Doc li assenyala a McFly el calendari temporal del DeLorean. «Estem en el segle XXI, en Hill Valley, Califòrnia. Són les 4:29 del dimecres 21 octubre de 2015!».

Així comença la segona entrega de 'Tornada al Futur' (1989), una pel·lícula que s'ha convertit en icona de la cultura pop amb el pas dels anys i adelantada al seu temps per les diferents predicions tecnològiges, videoconferències, multitud de canals en televisió, vídeo jocs sense fil, compres per internet, empremtes digitals per a obrir portes, prismàtics digitals, cotxes i patins voladors, control total del clima, barres de neó en la vora de la carretera, biocombustible... Molts dels invents en la ficció s'han fet o no tardaran molt a fer-se realitat. Una bona excusa per visualitzar-la novament i contemplar de quina manera en 1985 concebien el futur, es a dir, el NOSTRE TEMPS. 

LA MUSICA QUE M'AGRADA: B.S.O. DJANGO

Fara cosa d'un any vaig tindre l'encert de vore l'ultima pel·licula de Tarantino, “Django”. Per al que no la vist, es tracta d'un Western, que parla de l'esclavitut i dels mandingos. El film te la marca del seu director per la violència que envolta tota la peli, però un altre fet important es la seua banda sonora que es el que jo volia resaltar. En aquesta ocasió ha aprofitat per a construir la B.S., peces d'altres pel·licules, de grans compositors com Ennio Morricone, Jerry Goldsmith o Luis Bacalov. Les pel·lis d'aquest director, per lo menys els que jo he vist, “Abierto hasta el amanecer”, “Pulp fiction” i “Django”, destaquen per la seua musica o per alguna peça que te les fa recordar. 

En la primera, hi ha un ball que es marca Shalma Hayek al so de “After dark” de Tito & Tarantula que es per a recordar tota la vida. Que, no la  habeu  vist?, doncs ja esteu tardant, perque no te desperdici i se t'ericen tots els pels del cos. Fins el mateix Tarantino que apareix en la pel·licula queda anonadat i emborraxat de les contorsions de la diva fins al pun de beure dels mateixos peus de la xica. 

En la segona son la parella John Travolta i Uma Thurman els que es marquen un twist, clasic del que se'n recordem tots per la forma en què fiquen els dits, en forma de ‘V' tombada recorregen horizontalment la cara. 

En la tercera en va sorprendre la selecció de peces del spaghetti western i de compositors tan importants com els que vos he enumerat avans. La veritat es que escoltant aquesta musica pareix que estiga sentat a la butaca del vell cine de “EL PATRONATO”, menjan roses i begen-me una llimonada, com sembla que feiem molts  nens i nenes a l'inici dels anys 70. Açi vos deixe en una obra del mestre Jerry Goldsmith, anomenada 'Nicaragua' per que la disfruteu.

Ja en dieu alguna cosa i si no fins al proxim "LMQMA".

Per a gustos, colors i aquesta és la música que a mi m'agrada.



Fitxa de la pel·lícula

20 ANYS NO SÓN RES…

Pocs coneixeran Audrey Kathleen Ruston nascuda el 4 de maig de 1929 en un xicotet poblet de Brussel·les, però si a Audrey Hepburn, considerada per l'American Film Institute, la tercera millor estrela femenina de tots els temps.

Qui no s'ha imaginat passejar amb una bossa de xurros i un xocolate calent per davant de l'aparador de jojeria Tiffany´s a la cinquena avinguda de Nova York o recórrer els carrers de Roma muntat en una Vespa. Els seus grans ulls ens enamoraren i fantasiegem que la seua mirada envolta la mateixa bellesa trista i sincera.

A mitjan anys 50, Audrey no sols era una de les majors estreles de Hollywood, sinó una icona de la moda. El seu estil, tan personal i elegant, era admirat i imitat.

Protagonista de films com a Desdejuni amb diamants, Sabrina, Xarada, Mi fair lady, Els que no perdonen, Sola en la foscor, Dos en la carretera; Hepburn es va casadar en dos ocasions, la primera amb l'actor Mel Ferrer, i la segona amb Andrea Dotti, un metge italià. En els últims anys va estar unida a l'actor Robert Wolders, un holandés amb què compartien labors humanitàries i el seu gust per coses senzilles.

Audrey va col·laborar activament amb UNICEF, convertint-se en ambaixadora de bona voluntat. El seu fill, Sean, gestiona la fundació Audrey Hepburn Childhood, fons que contínua el seu treball per a aportar ajuda i esperança a tots els xiquets necessitats del món, recaptant fons i donant suport a les organitzacions de salut, educació i benestar infantil.

Va morir en sa casa a Suïssa, el 20 de gener de 1993 als 63 anys d'edat.

…però sense Audrey, són tota una eternitat.

L'ÚNIC AGENT SECRET AMB LLICÈNCIA PER A MATAR

Conmemorem 50 anys de l'estrena de Agente 007 contra el DR. No, la primera pel·lícula de l'espia més famós de tots els temps al servei de Sa Majestat, JAMES BOND. Encara que han passat els anys, diversos actors s'han encarregat que per l'agent 007 no passe el temps, Sean Connery, George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig. Tots ells baix les ordres de M, han conduit temeràriament un Aston Martin que previament Q s'encarregat de tunejar. Han begut Campagne Bolliguer o Martini amb gel, mesclat, no agitat. De la mateixa manera que s'han donat a conixer, "El meu nom és Bond, James Bond". Y que dir de les guapes xiques Bond encarregades de fer-los perdre el cap o dels malvats donant tantes vegades eixes inútils ordres, "Encarrega't del senyor Bond, podria ocórrer-li un accident". Com diria Miss Moneypenny "Felicitats James". 

Per arredonir l'aniversari ací teniu el trailer dels 50 anys de 007

FA MOLT DE TEMPS EN UNA GALÀXIA MOLT, MOLT LLUNYANA....

....I fa 35 anys ací en la terra va naixer de la ma del guionista, director y productor George Lucas la saga cinematogràfica de Star Wars amb l'estrena de la  pel·lícula La Guerra de les Galàxies el 25 de maig de 1977. A ella li van seguir L'Imperi contraataca i El retorn del Jedi. Més de dos dècades després de l'estrena de la cinta original, va continuar amb una segona trilogia de precoles, L'amenaça fantasma, L'atac dels Clons i La venjança dels Sith.

Les pel·lícules de Star Wars estan situades en una galàxia molt llunyana, on durant segles ha existit un cruent enfrontament entre els Jedi, els que advoquen per l'orde i la justícia en la República Galàctica, i els Sith, una secta de sers que utilitzen el costat fosc de la Força en el seu intent per apoderar-se del domini galàctic.

Per recomanació de Steven Spielberg, George Lucas va encarregar la música de la banda sonora al compositor John Williams, que va dirigir a l'Orquestra Simfònica de Londres per a gravar-la. L'any 2005, l'American Film Institute va reconéixer a la banda sonora de L'Imperi Contraataca com la música cinematogràfica més memorable de tots els temps.

Que la força t'acompanye.  

Deixe un podcast del programa Ser Historia de la Cadena Ser dirigit i presentat per Nacho Ares acompanyat de Rubén González en un programa homenatge a la saga.

                                
                                                Punxa damunt per escoltar el podcast

EL PADRÍ, 40 ANYS

Pareix mentida però ja han passat 40 anys de l'estrena, un 15 de març de 1972 en Nova York, de la pel·lícula The Godfather, més coneguda per ací com El Padrino. Dirigida per Francis Ford Coppola, interpretada per un espectacular Marlon Brando; un jove i desconegut per a l'època Al Pacino en el paper de Michael, un dels tres fills de Don Vito; Robert Duvall, l'advocat i Consigliere de la família; Diane Keaton, com a novia de Michael; acompanyada de la no menys bonica banda sonora de Nino Rota; guanyadora de 3 oscars, a la millor pel·lícula, al millor actor i al millor guió adaptat, es sense dubte una de les obres mestres del cine.

El Padrino esta basada en la novel·la de Mario Puzzo que més tard es convertiria en Best Seller on conta la vida de Don Vito Corleone, cap d'una de les "famílies" que dirigeixen la Cosa Nostra allà pels anys 40 a la ciutat de Nova York.

Una bona excusa, i que jo conega més d'un ho farà, per a vore la pel·lícula o en qualsevol cas llegir la novel·la, les dos opcions son bones.

BICICLETA, CULLERA, POMA

Este es el tràiler del documental guanyador dels Goya 2011 en el qual es fa una reflexió molt interessant sobre la malaltia de l'Alzeimer a partir d'haver-li-la detectat a Pasqual Maragall.

Espere que, si teniu l'oportunitat, el veieu complet.

PA NEGRE

Esta vegada la recomanació és doble.

Si podeu, llegiu la novel·la d'Emili Teixidor i, si no, no deixeu de veure la pel·lícula d'Agustí Villaronga.

La postguerra vista des de la vida d'uns xiquest d'un poble de muntanya.

Colpidora i trista, però real.