Articles calssificast amb l’etiqueta Manolo
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manolo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de desembre del 2022

RELÍQUIES DELS SANTS REIS D'ORIENT

En 1164, l'emperador alemany Frederic Barba-rossa va regalar a la ciutat de Colònia, en concret al seu arquebisbe Reinaldo de Dassel, les relíquies dels Reis d’Orient, les mateixes que havien estat traslladades des de la Terra Santa a Milà, i, des d'ací a Colònia. Milers de pelegrins van començar a arribar a Colònia per a veure el ric tresor dels llegendaris Reis. I , per a contindre un tresor com aquest, en 1248, es va iniciar la construcció d'una catedral que hauria d’estar a l'altura: la de Colònia. Hui, és un dels monuments gòtics més impressionants d'Europa la construcció del qual va durar més de 600 anys.

Va ser un llarg el camí que van recórrer les relíquies abans d'arribar a la seua actual llar. Tot es va iniciar l'any 300 de la nostra era quan l'emperadriu Elena —mare de l'emperador romà Constantí— es va dedicar a rescatar relíquies religioses. Encara que no se sap com, a Saba va localitzar les despulles dels Reis i va ordenar el seu trasllat a Constantinoble —l'actual Istanbul— on van romandre durant tres segles en una capella ortodoxa. Després, les relíquies van ser traslladades a Milà per a donar prestigi a aquesta ciutat. Però, quan va arribar Frederic Barba-rossa, amb les seues guerres de conquesta, va saquejar el nord d'Itàlia i la ciutat de Milà i es va emportar amb ell les relíquies a Colònia en un accidentat viatge.


exterior i interior de la catedral de Colònia

Els pelegrins, com els turistes en l'actualitat, se sorprenien en veure les dimensions i els fastuosos decorats de l'església. I és que les seues torres s'eleven 157 metres per damunt de la ciutat, les seues portes de bronze són colossals, i la seua longitud és de 144 metres per 45 d'ample i 43 d'altura, la qual cosa la col·loca entre les 10 esglésies més grans del planeta.

A més de totes les dades arquitectòniques colossals de la catedral, el Tresor dels Reis d’Orient és igualment important. Està situat darrere de l'altar major i és una peça d'orfebreria medieval en or massís finament decorada amb personatges bíblics. El reliquiari és un gran sarcòfag triple, daurat i ricament decorat, considerat el més gran del món occidental.  En aquest joier es contenen, segons la tradició, les restes i relíquies de Melcior, Gaspar i Baltasar, els Reis d’Orient.

En la ficció podeu llegir la novel·la Baudolino (2000) d’Umberto Eco, en la qual es descriu la trobada i la identificació de les relíquies dels tres Reis així com el trasllat fins a Colònia.

*article publicat a la revista Reis 2023 


dilluns, 13 d’abril del 2020

LA MONA DE PASQUA

He trobat tan interessant aquest article, que ha redactat un grup sobre història valenciana, que he pensat, com m'agrada fer en festes ben nostres importantants, pot ser ara que tenim temps, és un bon moment per llegir-lo i conéixer la història d'una tració i d'un dolç tan nostre. Espere que vos agrade i que este malson passe prompte.

I recordeu: "quedeu-vos a casa" si no és imprescindible eixir.

0

Ara tots els dies pareixen iguals amb el confinament, però hui és festa en la major part d’Europa, el Dilluns de Pasqua. A casa nostra ja fa un temps que se li ve donant més importància a la Setmana Santa i a la Passió, com a Castella, per la uniformització del calendari festiu a Espanya, però històricament els valencians i altres pobles ibèrics hem seguit la tradició occidental de celebrar més aïna la Resurrecció de Crist i la Pasqua com a festa gran. Per això, tot i que enguany no podem fer-ho, en “estos tres dies de Pasqua” com diu la cançó de la Tarara, que alguns allarguen fins al dilluns de Sant Vicent, és el moment d’eixir al camp a gaudir de la primavera, jugar, empinar el catxerulo i, per descomptat, menjar-se la mona per a berenar.

La mona és eixe ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants. De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona. A més, com a pastís no és realment cap originalitat nostra, ja que la mona amb el seus ous durs està estesa per tota l’Europa mediterrània com a dolç de Pasqua, però només valencians, catalans i murcians en diem ‘mona’. També és cert que els catalans l’han substituïda des de fa dècades per figures de xocolate, com cada any ens recorda la tele, però sabem que abans eren igual a les nostres i encara ara a les Terres de l’Ebre les fan així.

En Aragó també en fan i en alguns llocs l'anomenen ‘culeca’ o 'torta culeca', és a dir 'clueca', com una gallina que està covant els ous. En la major part de Castella i d’Andalusia en diuen 'hornazo', tot i que actualment el nom es pot confondre amb altres tipus de preparats al forn salats, però a Galícia i Astúries se'n fan de molt paregudes, amb ous o sense, i els donen el nom de 'rosca de Pascua'. A Portugal es diu ‘folar da Páscoa’, mentres que al sud de França, l’antiga Occitània, l’anomenen 'brioche de Pâques' i tenen forma de panou o de niu amb l’ou al mig, a no ser que siga una ‘couronne de Pâques'. Per cert que allí també en diuen ‘mouna’, però això és molt recent i els ha vingut des d’Algèria, on la portaren els valencians durant els segles XIX i XX. A la major part d’Itàlia en diuen ‘Pane di Pasqua’ o ‘Pane Pasquale’, i té forma de niu o de corona com a Occitània, però al sud, especialment a Calàbria i Sicília, té una gran varietat de noms com a ara 'cudduraci', ‘cuzzupe’ o ‘sguta’ entre d’altres i, de la mateixa manera que nosaltres -com en tantes altres coses-, tenen tendència a donar-los forma de cistella o d’animals.

No vos penseu, però, que la cosa acaba ací, perquè a Grècia i Xipre tenen una cosa idèntica, si bé no en la forma. Els donen el nom de 'tsureki' (τσουρέκι), solen ser allargats i en forma de trena, i com en fan al llarg de l’any els de Pasqua reben el nom específic de 'lambropsomo', que significa pa lluent, i estos últims sí porten ous durs. També en fan els armenis, que en donen el nom de ‘xoreg’ i, per extensió, a Turquia els cristians l’anomenen 'Paskalya çöreği', que significa literalment pasta de Pasqua, si bé ara se’n fan tot l’any als forns i les consumix qualsevol. Fixeu-vos que 'çöreği' sona molt paregut al grec 'tsureki', ja que realment és el mateix, com tantes altres coses que compartixen grecs i turcs malgrat que no es puguen ni vore. També cal dir que el costum s’estén cap al nord i se’n fan als Balcans, especialment a Croàcia amb el nom de ‘pinca’, i a Àustria on en diuen ‘osterpinze’, que també han d’estar relacionats etimològicament.

En estos dos darrers llocs també tenen el costum de menjar el pastís per Pasqua en família i per a berenar, però no els posen ous durs, o no en posen quasi mai, de manera que segurament abans ho feien. La forma més antiga a tot arreu pareix ser la d'una corona o rosca, i els ous posats per damunt, o bé un niu amb l’ou al bell mig, de manera que les altres formes que són habituals hui pareixen evolucions posteriors. Si bé, en definitiva, malgrat la diversitat de noms i formes, està clar que la mona és una tradició més estesa del que ens pareixia a simple vista i, per tant, ha de ser una tradició molt antiga.

L’origen exacte se’n desconeix, si bé hi ha teories per a donar i vendre. Per exemple, es diu que podria estar relacionat amb les 'munda', plural de 'mundum', que eren unes paneres amb dolços que els romans oferien a la deessa Ceres per l'abril, i hi ha també qui ho retrotrau a les 'muniquies', que era una festa grega dedicada a la deessa Artemisa. En realitat, tot això són especulacions basades en el nom semblant al de la mona, però sense base documental o històrica comprovable i, de fet, és estrany que una tradició de l'Antiguitat traspasse els grans canvis socials de la història amb el mateix nom, a més (que en este cas seria un nom regional). Una altra cosa és la relació dels ous amb la Pasqua, i més concretament amb la primavera, que sí és general a tota Europa, incloent-hi la del nord, atés que les gallines ponen més ous conforme augmenten les hores del llum del dia. Això segurament sí que té un origen vinculat a les tradicions agrícoles que més tard es va reconvertir per a relacionar-lo amb la Resurrecció, quan el Cristianisme es va estendre per tot l’Imperi Romà i va adaptar bona cosa de costums pagans per tal de facilitar les conversions.

Però si tan estesa està la mona amb altres noms, d'on ve el que li donem nosaltres? Les referències escrites més antigues a la ‘mona de Pasqua’, amb eixe nom i entesa com a pastís, són del segle XVIII, i alguna del XVII, per la qual cosa possiblement siga un poc més antiga. Hi ha diverses hipòtesis etimològiques que fan derivar el mot mona de l’àrab o del llatí, però totes tenen pegues. El diccionari de la RAE diu que ve de l’àrab 'ma‘unah', que voldria dir queviures o proveïments. Segons l’arabista Miguel Asín derivaria de la paraula àrab ‘munna’, un imperatiu que significa ‘donar’, ‘regalar’, i a partir d’ací s’ha inventat que seria un present que feien els musulmans i els moriscos als seus senyors cristians per Pasqua. Però més enllà del costum d'atribuir als moros tot allò tradicional amb un origen desconegut, l'etimologia és factible però l'explicació que se'n dona no sembla creïble des d'un punt de vista històric, almenys per al que nosaltres entenem per una mona. Què havia de fer el senyor amb tantes mones com vassalls? Menjar-se-les totes? Si l’etimologia fora certa, en origen la “munna” podria haver sigut el lliurament d'ous i gallines per part dels vassalls musulmans als seus senyors, per Nadal i per Pasqua, com una renda feudal, i eixe nom hauria passat després al valencià per a referir-se a les nostres mones que, efectivament, són regalades als fillols. Però esta renda no està documentada enlloc amb eixe nom i, per tant, no té una base històrica demostrable.

Un altre plantejament diu que podria vindre del llatí ‘munda’, que significa net, polit, com les mones redones, però etimològicament és difícil perquè hauria de perdre la /d/ i, per contra, les paraules de la família de 'mundar' i 'mondar' l'han mantinguda en valencià. Una proposta versemblant és que vinga del llatí ‘munus’, que significa ‘regal’, ‘donatiu’. Esta paraula, per exemple, apareix amb eixe significat en sermons eclesiàstics medievals i moderns, i fins i tot està relacionat amb les lleis feudals d'època medieval, de manera que, tenint en compte que a casa nostra la mona es regala, l'etimologia podria ser la correcta, independentment que l’origen del pastís fora molt més antic. Tot i això, tampoc està clar des de quan la mona es regala, ni si en tots els llocs on es diu mona es feia així des del principi, de manera que potser el nom de la mona ve d’ací, del llatí ‘munus’, però de moment no s'ha pogut demostrar històricament i tampoc no podem saber des de quan exactament. En qualsevol cas, és molt probable que abans es diguera d’una altra manera, tenint en compte la varietat de noms que rep per tot el sud d’Europa.

Siga com siga, mengeu-vos la mona, tot i que enguany haja de ser a casa, gogeu i fruïu de la vida com més millor, i a l’any que ve esperem poder tornar al camp. Bona mona, bon profit i feu bondat!

Pep Gimeno “Botifarra” i la Jove Banda Simfònica (JBS) de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), dirigida per Pablo Marqués Mestre.


dimarts, 31 de desembre del 2019

Bon Any 2020!


I recordeu que hui està pels nostres carrers l'Home dels Nassos, que té tants nassos com dies li queden a l'any. A vore si el veieu, bon senyal serà!

I amb els versos que li va dedicar l'amic Sergi Gómez, la seua felicitació d'enguany i  amb el cabet que tenim a l'Epa, vull fer un homenatge a aquest personatge tan estimat del nostre costumari.

Bon Any a tots i totes!


dijous, 26 de desembre del 2019

Sant Esteve, Segon dia de Nadal


Bon Nadal, especialment als Aladins.

Encara que enguany hem tornat a recuperar la tradicional felicitació nadalenca, no volia deixar passar el Segon dia de Nadal, dia de Sant Esteve, sense fer-vos conéixer un poema del prévere Remigio Valls, normalitzat per l'amic Sergi Gómez, dedicat al sant i a la nostra ermita, un paratge tan estimat per tot Ontinyent.

Passeu unes bones festes de Nadal i de Cap d"Any i que els Reis de l'Orient vinguen carregats d'il·lusió, de salut i, sobretot, de molta felicitat.



Cant de Sant Esteve. Remigio Valls.

" Sant Esteve d'Ontinyent, / encén foc en caure el dia,
foc que diu devotament: / reseu tots l'Ave Maria!
El qui puja a Sant Esteve / matiner amb cor fidel
per unes mateixes passes / puja a l'ermita i al cel.
Sobre bancalats i serres / hui l'ermita esclata en gent,
que adora una hòstia enrogida / pels raigs del sol naixent.
Blanca enllunada de ciris / i de sol, per Ontinyent és,
l'ermita de Sant Esteve / flama de Pentecostés.
El sol, que cap a l'ermita / pujava esta matinà
al pondre's la cabellera / s'ha deixat allí enredrà.
En la Cova de l'Avern / el dimoni està rabiant,
quan al gloriós Sant Esteve / propet la festa li fan.
Sigues falla de l'Ermita / a cada poqueta nit,
llum de devoció cristiana / per a tot ontinyentí.
Per menjar amb apetit / i gojar santa emoció
esmorzar en Sant Esteve / i assistir a la funció."

dissabte, 2 de febrer del 2019

2 DE FEBRER, LA CANDELERA

2 de febrer, festa de la Candelera.

Hui és just el punt mig de l'hivern: fa tants dies que va començar com els dies que falten perquè s'acabe.

I si fem cas a la dita, segons el dia que faça durant la Candelera sabrem com serà la resta d'hivern que ens queda: si plou hui, la resta d'hivern gaudirem d'una temperatura primaveral. En canvi, si fa sol, no amaguem els abrics perquè encara farà fred fins que no s'acabe aquesta estació.

En l'època dels romans, coincidint amb aquesta data, se celebrava la festa de la llum, en homenatge a la primavera que ja s'estava acostant. Es repartien espelmes als assistents per a guardar-los de les malalties pròpies d'aquesta època de freds.

Encara ara, a les esglésies, es reparteixen xicotetes espelmes, que recorden la Presentació de Jesús al temple.

Antigament hui era el dia que es desmuntava el pessebre, just quan acabaven les festes nadalenques.


Dites i refranys de la Candelera:

            -Bella Candelera, lletja primavera
            -Candelera rasa, l'hivern no es mou de casa
            -Per la Candelera, la gallina pon a l'era
            -Per la Candelera, una hora sencera
            -Quan la Candelera riu, el fred és viu

divendres, 4 de gener del 2019

UNA LLEGENDA I UNA REPRESENTACIÓ MEDIEVAL DELS TRES REIS D’ORIENT

Ja vénen els Reis, per la costereta...

Quan escolte aquesta cançó, cada matí del 5 de gener, participe d’un moment entranyable perquè contemple com les xiquetes i els xiquets d’Ontinyent esperen l’emissari reial Jacobo com a preludi de la Cavalcada que, de vesprada, durà als nostres carrers els tres Reis d’Orient.

Aquest fet, la imatge que trobareu tot seguit i una interessant llegenda m’han fet pensar que als Reis d’Orient sempre se’ls ha esperat i és per això que des de l’edat mitjana els podem trobar en curiosíssimes narracions i en il·lustracions d’atles medievals. Eixes són les històries que vull contar-vos.

Resultat d'imatges de cresques els tres reis
                                                  Els tres Reis a l'Atles Cresques

Primerament em centraré en la llegenda del Preste Joan. Aquest personatge és un monarca cristià llegendari que la tradició cristiana europea de l’edat mitjana situava en un país imaginari d’Àsia, que se suposava envoltat de pobles infidels, en mig de terres musulmanes i paganes. El nom procedia del fet que se suposava que també era sacerdot i el seu regne va ser objectiu d'una recerca, que va disparar la imaginació de generacions d'aventurers. Per una altra banda, l’origen del Reis Mags enllaça amb aquesta llegenda del Preste Joan, que va ser molt popular entre els segles XII i XVII, i segons la qual aquest personatge era un descendent dels Reis Mags. El lloc on es trobava el regne del Preste Joan es va situar inicialment a l’Índia i, posteriorment, a l’Àsia Central, i inclús a Etiòpia. I és a l’hora de representar el món conegut en el segle XIV quan apareix l’atles que inclou aquesta magnífica representació dels nostre Reis.

L’atles és un atles català datat en l’any 1375 i considerat un dels mapes cartogràfics més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham ( o al seu fill) i que és una autèntica joia conservada en la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França (París).

Resultat d'imatges de cresques els tres reis
                                                                     Atles Cresques

Es tracta d'un mapamundi del món com se'l coneixia aleshores -sempre des d'una òptica centrada en la Mediterrània- que permet una visió a la fi del segle XIV.

L'obra està composada per sis full amb dos parts cadascun. El primer full comença amb la cosmografia, un resum dels 30 dies d'un mes lunar i dos diagrames circulars; també s'hi troba una anatomia mèdica astrològica, amb una taula per a trobar la lluna al zodíac. Hi podem llegir també un text extens sobre la Terra, el seu origen, dimensions i la interpretació d'alguns fenòmens naturals.

El tercer i quart fulls comprenen tot el món conegut al segle XIV, Finisterre i la Mediterrània, i reflecteix el molt bon coneixement científic de la corona d'Aragó en aquell període. A la mar Ocèana, com s´hi anomena, es troben totes les illes conegudes i punts de referència. Curiosament, a l'illa de Tenerife, es pot apreciar un punt blanc, que representa el Teide. En el quart full es representa la rosa dels vents, la primera mai vista en una representació cartogràfica, que conté les 32 direccions i el nom dels 8 principals vents, fet que denota el domini per part dels Cresques dels instruments nàutics.


                                                                       full  5é

I arribem al full cinqué -mapa de Delli- que comprèn els territoris de la part oriental d’Europa central, la costa iugoslava, Albània, Grècia, Itàlia i el nord d’Àfrica. En aquesta taula es manifesta, d’una banda, la influència musulmana a partir de la llegenda sobre la ciutat de la Meca i de la tomba del profeta Mahoma amb la figura d’un pelegrí agenollat, amb les mans juntes, resant. D’altra, hi contemplem una de les miniatures considerades entre les més belles de l’Atles, inclosa dins de les representacions relatives al món cristià: els Tres Reis a cavall, seguint el camí que els marca una gran estrella, que van a rendir homenatge a un nen nascut a Betlem. La llegenda que acompanya la il·lustració diu:

“Aquesta provincia es apellada Tarssia, de la qual axiren los III reys fort savis; e vangueren en Batlem de Judea ab lurs dons, e adoraren a Jehu Christ; e son sebolits en la ciutat de Cologna, à dues jornades de Bruges”.

En poques paraules és molt completa, com podem llegir, la informació que s’hi dóna dels nostres personatges, fins i tot que estan soterrats a la ciutat de Colònia (Alemanya).En aquesta mateixa zona, s’hi representa una caravana formada per homes a peu, camells carregats de mercaderies i més gent a cavall, tots preparats per creuar la zona de desert i iniciar un itinerari de la ruta de la Seda entre Sarai, al naixement del riu Volga, i Catai (Catayo a l’Atles, Xina hui), d’acord amb les descripcions de Marco Polo.

En l’últim full, la falta d'informació geogràfica és compensada per una rica ornamentació, que alimenta alhora la curiositat dels humans de l'edat mitjana cap a les fabuloses i enormes terres desconegudes.

Aquesta mateixa curiositat, molts segles després, és la que m’ha fet intentar descriure una sorprenen llegenda i un magnífic document per fer-los conéixer, sobretot per la relació directa amb uns personatges que a totes i a tots ens fan tornar-nos menuts, almenys per un dies, quan la il·lusió i l’esperança es manifesten de la millor manera que poden fer-lo; per això, com ens han contat i representat des de sempre els nostres avantpassats, no deixeu mai d’esperar els Tres Reis d’Orient. Melcior, Gaspar i Baltasar sempre arriben.

Manolo Requena Collado

Aquest article ha estat publicat en la revista Reis 2019 que publica cada any l'Associació d'Amics dels Reis Mags d'Ontinyent.


divendres, 28 de desembre del 2018

BON NADAL 2018 i BON ANY 2019!

Resultat d'imatges de els refranys de l'any

Com cada any, per Nadal, m'agrada felicitar-vos parlant d'alguna tradició ben nostra i enguany ho vull fer amb els refranys i dites coneguts com el cicle de santa Llúcia o de l'allargament dia. Un calendari complet que recull la intuïció visual que el dia s'allarga o s'acurta segons s'acosten o passen els solsticis  De segur que en coneixeu alguns:

Per Santa Llúcia, un pas de puça.🐜
Per Nadal, un pas de pardal (o un pas de gall).🐤
Per Sant Esteve, un pas de llebre.🐰
Per Any Nou, un pas de bou.🐮
Per Reis, un pas de vells.👴
Per Sant Julià, un pas de ca.🐶
Per Sant Antoni, un pas de dimoni.👹
Per Sant Sebastià, un pas de milà.🐦
Per Santa Agnés, una hora més.🕐
Per Sant Vicent de la Roda, allarga el dia una hora.🕒
Per la Candelera, una hora entera.🕐
Per Santa Maria, una hora i mitja més cada dia.🕒
Per Sant Blai, un pas de cavall.🐴
Per Sant Maties, són iguals les nits i els dies.🌑🌕
Per Sant Joan, el dia més gran.😎
Per Sant Pere, el dia enrere.🔙
Per la Mare de Déu d'Agost, a les set ja és fosc.🎇
Per Sant Narcís, de sis a sis.🕕
Passat Tots Sants, els dies són germans.👬

Com observareu, els solsticis parteixen l’any en dos períodes de sis mesos i meteorològicament ho veiem amb les hores de sol. Així fins al solstici d’estiu (21 de juny), el dia es va allargant i les hores de sol van guanyant terreny a les hores de nit, just fins a la nit del solstici d’estiu, que llavors el procés s’inverteix i els dies es van acurtant enfront les nits que s’allarguen, fins arribar al solstici d'hivern (21 de desembre), la nit més llarga de l'any. Prop dels solsticis (21 de juny i 21 de desembre) tenim dues festes ben assenyalades: Nadal i Sant Joan. Per això el refranyer, per simplificar, diu que Sant Joan és la nit més llarga de l’any i diu que la nit de Nadal és la més curta.

En definitiva, que el temps passa inexorablement (tempus fugit) i hem de buscar una manera amable de passar-lo.

Bon Nadal i Bon Any, Aladins!


divendres, 24 d’agost del 2018

FELICITACIONS ALS CÀRRECS

L'esquadra Aladins, des del seu blog, vol desitjar unes bones festes de Moros i Cristans de 2018 a tots i a totes i molt especialment als càrrecs d'enguany:

Al senyor dels cristians, Manuel Penadés Vidal, que al capdavant dels Almogàvers, ens tornaran a recordar el seu crit de guerra: Desperta ferro!

Als Estudiants, que amb Susana Calabuig i Juan Alonso com a portadora de l'ensenya santa i la veu dels cristians, a ben segur ens transportaran al seu món.

Al senyor dels moros, Enrique Galbis Biosca, que al capdavant dels Moros Espanyols, durà la història als nostres carrers.

I als Moros Marinos, que amb Miguel Ángel Fita com a ambaixador i Gonzalo Revert com a banderer, ens faran solcat per un mar d'història i tradició.

Enhorabona a tots i a totes!

Pel nostre Morenet, avant els Moros i Cristians de 2018!


dilluns, 30 de juliol del 2018

LA CANÍCULA

El passat dissabte, dia de la Publicació, a Ontinyent arribàvem als 42°, rècord a Europa de temperatura.

Entrem en el període de l’any en què estadísticament fa més calor, entre el final de juliol i principi d’agost, que es coneix com canícula. Per extensió, també s’anomenen caniculars els dies especialment calorosos.

Estrictament i etimològicament, canícula fa referència a l’època de l’any en la qual la constel·lació del Ca Major es feia visible a l’horitzó poc abans de l’eixida del sol. Literalment, canícula en llatí significa ‘gosseta’ o ‘gosset’, i feia referència a l’estrela més important d’aquesta constel·lació: Alfa Canis Majoris. Els grecs anomenaven Sírius a aquesta estrela, que significa ‘extremadament calorosa’.

Sírius es l’estrela més lluenta a simple vista del cel nocturn i fa uns 5.000 anys començava a ser visible sobre l’horitzó poc abans de l’eixida del sol a partir dels solstici d’estiu. Com que era la més lluenta del cel, i l’eixida coincidia amb la del sol a l’estiu estiu, es creia que contribuïa a fer calorosa aquesta època de l’any.


Actualment no podríem fer aquesta associació, ja que a causa de la variació de la posició de l’eix de la Terra, l’anomenada precessió, ara l’eixida de Sírius per l’horitzó ja no coincideix amb el centre de l’estiu, sinó amb el final. No serà fins al principi de setembre que es podrà veure guaitar Sírius per llevant un poc abans de l’eixida del sol.

De moment, a refrescar-se.

Bon estiu!

dilluns, 21 de maig del 2018

LA PASQUA GRANADA

El dia de Pasqua Granada o Pentecosta és una celebració primaveral que prové i incorpora cerimònies d’antics cultes agraris relacionats amb la granada dels cereals dels camps i la fructificació de les plantes. En el context del Cristianisme, la festa commemora la baixada de l’Esperit Sant sobre els apòstols.

La data de celebració de la Pasqua Granada és variable i depèn del dia en què s’escau la Pasqua Florida, que sempre coincideix amb la primera lluna plena de Primavera. La festa se celebra quaranta-nou dies després del dilluns de Pasqua Florida (o el que és el mateix, el dia 50 després de la celebració del diumenge de la primera Pasqua). Per això, la festa s’anomena popularment "Segona Pasqua".

La festa també és coneguda per "Pentecosta" pel fet de celebrar-se cinquanta dies després del dia de Pasqua. La paraula Pentecosta o Pentacosta prové del llatí pentecostes, que en llatí significa literalment “cinquantena” i en grec pentecosté “el dia que fa cinquanta”. De fet, també la festa també es coneix amb el nom de Cinquagesma o Cincogema.

Se celebrava en dos dies, diumenge i dilluns, i en algunes poblacions arreu d'Europa el dilluns encara és festa local, un dia no laborable.



També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:


dilluns, 2 d’abril del 2018

DILLUNS DE PASQUA

Pep Gimeno (botifarra) - La tarara

Pasqua és, juntament amb Nadal, la festa més assenyalada del calendari religiós. Per això pertany a les celebracions que se solen passar acompanyats de la família, un costum que ve d’antic i que ens explica l’existència del dilluns de Pasqua.

Aquest era el cas de les tres Pasqües de l’any: Nadal, Pasqua Florida i Pasqua Granada. I com que a l’edat mitjana els desplaçaments solien ser llargs, la foscor intensa i els mitjans precaris, la gent necessitava tot l’endemà per tornar a casa. Per tant, en la primeria, el Dilluns de Pasqua era una jornada en què no es treballava, que no és exactament igual que fer festa. Ja ho explica ben bé el refranyer: "Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral".

Tradicionalment és el dia que es menja la mona i en alguns llocs és costum d’anar a menjar-la fora, en un dinar o berenar a l’aire lliure. Es canten cançons populars relacionades amb la festa, com ara ‘la Tarara‘.

A més, aquesta tradició ens lliga amb la resta d’Europa, perquè el dia festiu també ha perdurat en més llocs que van estar sota influència carolíngia i que, amb el pas dels segles, s’han acabat convertint en els estats europeus principals.


També suggerisc i si vols pots llegir més sobre la influència carolíngia:


dimarts, 26 de desembre del 2017

SANT ESTEVE, SEGON DIA DE NADAL

Sabíeu que a la baixa edat mitjana l'any no començava l'1 de gener com ara, sinó el 25 de desembre? Això és perquè usaven el còmput de l'anno a nativitate domini, és a dir, l'any de la Nativitat del Senyor, per això cal anar amb compte amb la datació dels documents medievals. D'altra banda, abans també es gastava l'any de l'Encarnació (25 de març), que encara ho complica tot més.

Però hui és el segon dia de Nadal, Sant Esteve, i vull parlar-vos-en a partir d'una fotografia de l'arqueta reliquiari de Sant Esteve, realitzada als tallers d'orfebreria de Llemotges cap a 1210-1220. Una  autèntica joia de l'orfebreria esmaltada. L'arqueta contenia relíquies de sant Esteve, un sant molt venerat a Llemotges, des d'on se'n va expandir el culte arreu.


Esteve és considerat el primer màrtir del Cristianisme, per això sovint se l'anomena Protomàrtir. Segons el llibre dels Fets dels Apòstols, va ser un dels primers 7 homes escollits pels apòstols de Jesús per ajudar-los en l'organització de l'Església i a predicar l'evangeli. Els seus discursos abrandats van ser considerats blasfems pel Senedrí, i per això va acabar morint apedregat per uns exaltats als afores de Jerusalem.

L'arqueta reliquiari ha estat decorada en la seua part frontal amb dos dels principals episodis coneguts de la vida de Sant Esteve. En l'escena de la coberta hi veiem el sant conduït al martiri, mentre que en la inferior, al cos de l'arqueta, hi veiem el moment en què Esteve és lapidat per dos homes, mentre un tercer a l'esquerra guarda les robes dels botxins i contempla l'escena. Aquest personatge és Saule de Tars, el futur sant Pau, que abans de convertir-se al Cristianisme es va dedicar a perseguir i denunciar els cristians.

I com que hui era el primer dia de l'any nou, com ja hem explicat, es celebra la seua festivitat.

Bon Sant Esteve i Bon Any Nou de la Nativitat!

diumenge, 24 de desembre del 2017

NADAL 2017

Em demanen una felicitació de Nadal per al nostre blog i com m'escrivia un amic este matí:

"M'agradaria pensar que tots els dies són Nadal, però malauradament no és així.

Recordem la gent que passa fam, que viu en guerra, que no té aigua, que viu malalta..."

Però, a pesar de tot, m'agradaria, especialment hui que és la Nit de Nadal, desitjar-vos que sigueu molt feliços: recordeu els que ja no estan, abraceu la gent que estimeu, la família, els amics,...que pugueu riure, ballar, cantar, menjar, beure...

I m'ha semblat fantàstica una nadala d'un dels nostres poetes més importants, Marc Granell, amb una música tradional valenciana i amb una lletra, desgraciadamemt, actual.

Aladins, Bon Nadal!!

nadala dels refugiats. Marc Granell


dilluns, 2 de gener del 2017

GENER. Un poc de mitologia i d'etimologia


déu Janus, escultura al Vaticà

El nom del primer mes de l'any (gener) prové del nom del déu Janus (llatí: Iānus -ī), el déu romà de dues cares, considerat primer el déu de les llars romanes o més tard el guardià de les entrades de les cases. Apareix representat amb dues cares: una que mira endavant i l'altra enrere. Al seu honor es va dedicar el primer mes de l'any: gener. Porta una clau perquè és el guardià de les portes.
 

La llegenda explica que les seues dues cares simbolitzen el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir sàviament sobre el present. Aquest do seria un regal de Saturn, agraït perquè Janus el va aixoplugar. Les dues cares de Janus s'associaven amb el Sol i la lluna, una tenia barba i l'altra no. Simbolitza el trànsit, el canvi. Per això se li retia culte als moments importants de la vida, en rituals com el matrimoni, o a l'inici de les operacions agrícoles. També era un déu que feia de pont entre la vida rural i la urbana, les dues ànimes romanes. Aquesta idea va fer que apareguera en les monedes republicanes. Aquest honor es recolza a més a més en el caràcter cultural del déu, que hauria introduït part de les lleis i costums romanes. També es deia que Janus s'hauria casat amb la nimfa Juturna, que tenia un santuari i la font on vivia a prop del seu temple, al Fòrum. Amb ella va tenir un fill, el déu Fontus, o Fons, déu de les fonts.

Aquesta divinitat masculina és de les més importants del panteó itàlic i també de les més característiques de la religió romana. El seu culte va ser introduït per Ròmul i el seu nom figurava en els càntics rituals dels salii, sacerdots creats per Numa Pompili. Janus va ser sempre un déu popular entre els romans, i el santuari consagrat a ell pel Forum havia servat quasi del tot la seva primitiva importància fins al segle IV de l'era cristiana.

Em semblava interessant que coneguéreu l'origen del nom del primer mes de cada any sobretot per recordar que ,com fa el déu, cal tenir sempre present el passat per assegurar un bon futur.


Jo només puc desitjar-vos: Bon Any!


diumenge, 9 d’octubre del 2016

TEMPUS FUGIT! 2016, l'any que l'aladí Roberto Sanz Llopis ha sigut Primer Tro dels Saudites

Ja ha passat un any!

Sembla mentida però entre la primera fotografia i l'última que voreu en este article han passat més de 364 dies de festa, de treball, de responsabilitat, de convivència i de tot allò que els Aladins sabem fer ben bé quan adquirim responsabilitats en la nostra comparsa dels Saudites.

Els començaments no van ser fàcils fins que el nostre amic Roberto es va fer avant per a ser el nostre Primer Tro de 2016, però sí d'una cosa he sigut testimoni en estos mesos de festa és que ho ha sabut gaudir amb la felicitat, la responsabilitat i la mesura que necessiten estos moments tan especials en les nostres vides festeres.

I en especial a ell, i crec que puc parlar en nom de tots, va dedicada esta entrada abans que el proper dimarts tinguem la nostra particular creuada i deixem pas a un nou any de festa.

Quina cara de satisfacció aquell dilluns en l'esmorzar del "palomo cojo" abans de les Ambaixades, quan estaves a punt de representar els Saudites!


I sempre compartint amb nosaltres eixos moments


Molt prompte van arribar els primers actes: La Fira, la Puríssima...




I arribava el 2016 i els primers actes oficials en el Mig Any: sopar de gala, concert...





Però sobretot quin matí més especial al Convent, que ja ens va contar Ángel amb tot luxe de detalls, i quina desfilada més especial arrossegant els timbals o veient a Ferran fer de cap d'esquadra.






Després van vindre les reunions en les qulas vam anar dissenyat entre tots el que, sense por a equivocar-me, han estat unes grans festes. Calia rematar tots els detalls a partir de la magnífica previsió que, com sempre, havia treballat fins a l'últim cèntim el nostre tresorer José Gil, concretar els contrats amb les bandes, i Dani Ferrero i Marcos Gandía sempre estaven ahí, la disfressa dels Alardos que tan diligentment va dur endavant Fernando Fuster, la loteria amb un Paco Martínez sempre pendent, la secretaria i la intendència (menús, copagament...) que Ángel Soriano ha controlat fins a l'últim detall i la representació de la comparsa en la Societat que m'ha fet a mi reviure moments no massa llunyans de reunions i treball. I tot per la comparsa dels Saudites, pels Aladins i, sobretot, per tu, amic Roberto, que has estat sempre pendent de tot i de tots.

I ja arribàven els dies de glòria que van començar amb un dels actes que crec que van ser més especials per a tu perquè, a més de tots els Aladins, tenies en ta casa al teu germà Javi i al teu "segon gemà", Salva. Quin dia més bonic vam compartir i quina paella més bona ens va fer Marcos !





I també ho va ser, sense cap mena de dubte, la nit del 16 juliol quan Encarna, Marta i tu ens vau obrir les portes de la vostra casa a nosaltres i a la Ktifa per oferir-nos una festa en què no va faltar cap detall. Agraïts vos hem d'estar per sempre per estos grans moments.







I per fi arribaven els actes oficials dels Moros i Cristians de 2016 a partir de la Publicació de l'últim dissabte de juliol. Quina esquadra de Primers Tro Moros! Quanta felicitat en els rostres de cadascú i cadascuna! 






I la presentació del Llibre de Festes


I un Esmorzar de la Llàgrima tan, tan especial.

Gràcies per tot el que vas fer pel reconeixement que vaig rebre! Els Aladins tenien aquell matí el seu Primer Tro oficial i un Primer Tro d'Honor del Bàndol Moro. 

Tot un luxe d'esquadra!





I el Pregó en què Isabel Penadés vos va dedicar unes emotives paraules.




I una Setmana Gran en què no vam parar: dinars, vermuts, concerts, sopars, Entrada de Bandes, Alados, Entrada, dianes, processons, Ambaixades, Desfilada Final









I tot acaba com va començar: amb un sopar de gala, la Dobla i la Pujada del Santíssim Crist de l'Agonia a Santa Anna i una Assemblea General, la Creuà, en la qual es va acomiadar de la comparsa el tercer primer tro que hem  tingut els Aladins en l'any 2016:  Roberto Sanz Llopis.

I ara a esperar l'any 2026.

Gràcies per tot a tots!





sideBar2