esquadra aladins

He trobat tan interessant aquest article, que ha redactat un grup sobre història valenciana, que he pensat, com m'agrada fer en festes ben nostres importantants, pot ser ara que tenim temps, és un bon moment per llegir-lo i conéixer la història d'una tració i d'un dolç tan nostre. Espere que vos agrade i que este malson passe prompte.

I recordeu: "quedeu-vos a casa" si no és imprescindible eixir.

Ara tots els dies pareixen iguals amb el confinament, però hui és festa en la major part d’Europa, el Dilluns de Pasqua. A casa nostra ja fa un temps que se li ve donant més importància a la Setmana Santa i a la Passió, com a Castella, per la uniformització del calendari festiu a Espanya, però històricament els valencians i altres pobles ibèrics hem seguit la tradició occidental de celebrar més aïna la Resurrecció de Crist i la Pasqua com a festa gran. Per això, tot i que enguany no podem fer-ho, en “estos tres dies de Pasqua” com diu la cançó de la Tarara, que alguns allarguen fins al dilluns de Sant Vicent, és el moment d’eixir al camp a gaudir de la primavera, jugar, empinar el catxerulo i, per descomptat, menjar-se la mona per a berenar.

La mona és eixe ‘brioix’, ‘panou’ o ‘pa socarrat’ tradicional de textura esponjosa amb un o diversos ous durs incrustats, a la qual generalment es dona forma de rosca, cistella o d’animal perquè són sobretot per als infants. De fet, el costum per ací és que la regalen els padrins, els avis o els tios als seus fillols, nets o nebots, i antigament es posava un ou per cada any d’edat del xiquet/a, però això ha desaparegut i ja fa temps que hi ha tendència a reduir-ho a un únic ou per mona. A més, com a pastís no és realment cap originalitat nostra, ja que la mona amb el seus ous durs està estesa per tota l’Europa mediterrània com a dolç de Pasqua, però només valencians, catalans i murcians en diem ‘mona’. També és cert que els catalans l’han substituïda des de fa dècades per figures de xocolate, com cada any ens recorda la tele, però sabem que abans eren igual a les nostres i encara ara a les Terres de l’Ebre les fan així.

En Aragó també en fan i en alguns llocs l'anomenen ‘culeca’ o 'torta culeca', és a dir 'clueca', com una gallina que està covant els ous. En la major part de Castella i d’Andalusia en diuen 'hornazo', tot i que actualment el nom es pot confondre amb altres tipus de preparats al forn salats, però a Galícia i Astúries se'n fan de molt paregudes, amb ous o sense, i els donen el nom de 'rosca de Pascua'. A Portugal es diu ‘folar da Páscoa’, mentres que al sud de França, l’antiga Occitània, l’anomenen 'brioche de Pâques' i tenen forma de panou o de niu amb l’ou al mig, a no ser que siga una ‘couronne de Pâques'. Per cert que allí també en diuen ‘mouna’, però això és molt recent i els ha vingut des d’Algèria, on la portaren els valencians durant els segles XIX i XX. A la major part d’Itàlia en diuen ‘Pane di Pasqua’ o ‘Pane Pasquale’, i té forma de niu o de corona com a Occitània, però al sud, especialment a Calàbria i Sicília, té una gran varietat de noms com a ara 'cudduraci', ‘cuzzupe’ o ‘sguta’ entre d’altres i, de la mateixa manera que nosaltres -com en tantes altres coses-, tenen tendència a donar-los forma de cistella o d’animals.

No vos penseu, però, que la cosa acaba ací, perquè a Grècia i Xipre tenen una cosa idèntica, si bé no en la forma. Els donen el nom de 'tsureki' (τσουρέκι), solen ser allargats i en forma de trena, i com en fan al llarg de l’any els de Pasqua reben el nom específic de 'lambropsomo', que significa pa lluent, i estos últims sí porten ous durs. També en fan els armenis, que en donen el nom de ‘xoreg’ i, per extensió, a Turquia els cristians l’anomenen 'Paskalya çöreği', que significa literalment pasta de Pasqua, si bé ara se’n fan tot l’any als forns i les consumix qualsevol. Fixeu-vos que 'çöreği' sona molt paregut al grec 'tsureki', ja que realment és el mateix, com tantes altres coses que compartixen grecs i turcs malgrat que no es puguen ni vore. També cal dir que el costum s’estén cap al nord i se’n fan als Balcans, especialment a Croàcia amb el nom de ‘pinca’, i a Àustria on en diuen ‘osterpinze’, que també han d’estar relacionats etimològicament.

En estos dos darrers llocs també tenen el costum de menjar el pastís per Pasqua en família i per a berenar, però no els posen ous durs, o no en posen quasi mai, de manera que segurament abans ho feien. La forma més antiga a tot arreu pareix ser la d'una corona o rosca, i els ous posats per damunt, o bé un niu amb l’ou al bell mig, de manera que les altres formes que són habituals hui pareixen evolucions posteriors. Si bé, en definitiva, malgrat la diversitat de noms i formes, està clar que la mona és una tradició més estesa del que ens pareixia a simple vista i, per tant, ha de ser una tradició molt antiga.

L’origen exacte se’n desconeix, si bé hi ha teories per a donar i vendre. Per exemple, es diu que podria estar relacionat amb les 'munda', plural de 'mundum', que eren unes paneres amb dolços que els romans oferien a la deessa Ceres per l'abril, i hi ha també qui ho retrotrau a les 'muniquies', que era una festa grega dedicada a la deessa Artemisa. En realitat, tot això són especulacions basades en el nom semblant al de la mona, però sense base documental o històrica comprovable i, de fet, és estrany que una tradició de l'Antiguitat traspasse els grans canvis socials de la història amb el mateix nom, a més (que en este cas seria un nom regional). Una altra cosa és la relació dels ous amb la Pasqua, i més concretament amb la primavera, que sí és general a tota Europa, incloent-hi la del nord, atés que les gallines ponen més ous conforme augmenten les hores del llum del dia. Això segurament sí que té un origen vinculat a les tradicions agrícoles que més tard es va reconvertir per a relacionar-lo amb la Resurrecció, quan el Cristianisme es va estendre per tot l’Imperi Romà i va adaptar bona cosa de costums pagans per tal de facilitar les conversions.

Però si tan estesa està la mona amb altres noms, d'on ve el que li donem nosaltres? Les referències escrites més antigues a la ‘mona de Pasqua’, amb eixe nom i entesa com a pastís, són del segle XVIII, i alguna del XVII, per la qual cosa possiblement siga un poc més antiga. Hi ha diverses hipòtesis etimològiques que fan derivar el mot mona de l’àrab o del llatí, però totes tenen pegues. El diccionari de la RAE diu que ve de l’àrab 'ma‘unah', que voldria dir queviures o proveïments. Segons l’arabista Miguel Asín derivaria de la paraula àrab ‘munna’, un imperatiu que significa ‘donar’, ‘regalar’, i a partir d’ací s’ha inventat que seria un present que feien els musulmans i els moriscos als seus senyors cristians per Pasqua. Però més enllà del costum d'atribuir als moros tot allò tradicional amb un origen desconegut, l'etimologia és factible però l'explicació que se'n dona no sembla creïble des d'un punt de vista històric, almenys per al que nosaltres entenem per una mona. Què havia de fer el senyor amb tantes mones com vassalls? Menjar-se-les totes? Si l’etimologia fora certa, en origen la “munna” podria haver sigut el lliurament d'ous i gallines per part dels vassalls musulmans als seus senyors, per Nadal i per Pasqua, com una renda feudal, i eixe nom hauria passat després al valencià per a referir-se a les nostres mones que, efectivament, són regalades als fillols. Però esta renda no està documentada enlloc amb eixe nom i, per tant, no té una base històrica demostrable.

Un altre plantejament diu que podria vindre del llatí ‘munda’, que significa net, polit, com les mones redones, però etimològicament és difícil perquè hauria de perdre la /d/ i, per contra, les paraules de la família de 'mundar' i 'mondar' l'han mantinguda en valencià. Una proposta versemblant és que vinga del llatí ‘munus’, que significa ‘regal’, ‘donatiu’. Esta paraula, per exemple, apareix amb eixe significat en sermons eclesiàstics medievals i moderns, i fins i tot està relacionat amb les lleis feudals d'època medieval, de manera que, tenint en compte que a casa nostra la mona es regala, l'etimologia podria ser la correcta, independentment que l’origen del pastís fora molt més antic. Tot i això, tampoc està clar des de quan la mona es regala, ni si en tots els llocs on es diu mona es feia així des del principi, de manera que potser el nom de la mona ve d’ací, del llatí ‘munus’, però de moment no s'ha pogut demostrar històricament i tampoc no podem saber des de quan exactament. En qualsevol cas, és molt probable que abans es diguera d’una altra manera, tenint en compte la varietat de noms que rep per tot el sud d’Europa.

Siga com siga, mengeu-vos la mona, tot i que enguany haja de ser a casa, gogeu i fruïu de la vida com més millor, i a l’any que ve esperem poder tornar al camp. Bona mona, bon profit i feu bondat!

Pep Gimeno “Botifarra” i la Jove Banda Simfònica (JBS) de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), dirigida per Pablo Marqués Mestre.

No fa falta que vos diga que ja fa nou dies que portem de confinament casolà pel decret d'estat d'alarma amb la finalitat de garantir la salut dels ciutadans, la contenció de la malaltia i el reforçament del sistema de salut pública. Sabeu que, durant estos dies, la gent estem eixint als balcons convocats a través de les xarxes i sent seguides massivament per agrair amb aplaudiments el treball de tots els professionals sanitaris que atenen estos dies en hospitals i domicilis als afectats per la pandèmia del coronavirus. Però, a més, també estem eixint als balcons, per fer una mascletà; amb el suport de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, es va convocar el Festival dels Balcons en què els músics valencians van interpretar Paquito el Chocolatero i Amparito Roca, o manifestar-se amb una cassolada durant el missatge de Felip VI, demanant-li que done a la sanitat pública davant la crisi sanitària els 100 milions d'euros que suposadament hauria rebut de l'Aràbia Saudita, després de les informacions que l’assenyalen com a beneficiari d’un compte del seu pare, el rei emèrit Joan Carles I, a Suïssa, els fons dels quals estan sota investigació.

Per al dia 9é de quarantena l'associació de Gegants i Cabets ens han fet una crida a col·laborar per tal d’animar-nos en esta crisi sanitària, per això ens han convocat a tornar a eixir als balcons per reproduir la música de Cabets i tocar les closques amb la família.

M'agregue, com he fet en les anteriors convocatòries, i aprofite per a deixar-vos un vídeo del Cant dels Angelets i el ball dels Gegants d'Ontinyent com mai havíeu escoltat dintre del concert de fi de grau de l'ontinyentí Pau Barberà a l'ESMUC en el qual va comptar amb els seus companys de projecte de música tradicional Sons d’Embat.

Cant dels Angelets i ball dels Gegants d'Ontinyent